Si no hagués llegit El nostre heroi Josep Pla de l’Enric Vila em sentiria desnonada, però no, gràcies a aquest meravellós llibre encara aguanto. Com sempre, potser una mica més cínica, més decebuda, substituint la mala llet per dosis inconmensurables de surrealisme que és la forma més elegant d’aguantar una sèrie de gent sense haver de fotre’ls un cop de puny als morros.
Sí, ara que l’estiu és mort pels de Barcelona i l’Empordà recobra els colors més arravatadors i les nits pròpies de revetlles màgiques, els diaris, un pèl més escarransits que mai, ens parlen de la gloriosa sentència de l’Estatut. I els nostres insignes governants, talment personatges d’Alícia al país de les meravelles s’escarrassen per veure qui és més digne, més institucional sense haver de treure el tupí del fogó… mal aventurat! Aquesta sentència del TC no satisfarà ningú, serà, valga’m Déu! un document d’uns 150 folis, una sentència interpretativa de la que no en sabrem de quin mal hem de morir fins que una legió de legisladors experts en constitucional i administratiu s’hagin posat mínimament d’acord després de mesos de deliberacions insuportables i falses.
La sentència, amics meus, serà igual que la rebuda de l’Estatut per part del govern espanyol: un sol bàndol, dos partits. Objectiu comú: donar-nos pel sac. Estratègia: presentar 67 esmenens l’endemà mateix per uns (PSC-PSOE) o esmena a la totalitat pels altres (PP). És a dir: ens maten a pessics o ens tallen el cap d’un sol cop.
Políticament és millor la forma socialista perquè cansa, desgasta, genera frustració i al final potser optem pel suïcidi. La fórmula pepera és perillosa perquè pot generar unitat entre els desvallestats, la contundència de l’atac fa que l’enemic reaccioni ràpidament i que, perdut tot, opti per la batalla final. Això comporta la possibilitat d’heroïcitats petites que els perdedors converteixen en màrtirs descomunals, donant nova vida a la fe que es volia erradicar. Vaja, que els catalans som l’objectiu a abatre i que la manera, ja se sap, sempre és més subtil i eficaç en mans d’una esquerra tacticista molt poc intel•lectual i terriblement pràctica (mirin Putin si no em creuen).
Però el llibre d’en Vila és prodigiós per remoure entre les cendres de tots aquells que ja només ens en fotem de nosaltres mateixos i tan sols ens aguanten a les sobretaules amics i parents que volen guanyar-se el cel. I escric això avui, després d’un fricandó extraordinari en honor a Santa Màxima, la màrtir i patrona de l’Escala; després de sentir el pregó de la festa major de la veu d’en Carles Duarte, disfressat de poeta amb la seva corbata de llaç i un somriure amable per a les tietes, iaies i criatures que han corregut a tocar-li la mà. Ens ha parlat de Prat de la Riba, de Puig i Cadafalch, dels foceus i d’Empúries i ha fet les delícies del públic que m’anaven preguntant: “diu que tu el coneixes, de què fa?” i em miraven tot compungits quan els responia: “era secretari del president Pujol i ha fixat el català administratiu” .
Si n’arribo a ser de torracastanyes sense proposar-m’ho, ells volien un poeta, que els digués que feia sonets meravellosos amb un ritme sobrenatural escantint llargues i breus. Ells volien continuar sentint a parlar d’allò que se’ls en fot però que els farà anar a cruspir-se l’oca amb naps ben contents.
Si no hagués llegit el llibre d’en Vila estaria deprimida però aquest paio és una força de la nartura: “Escriure és com dirigir una orquestra o conduir un cotxe potent: s’ha de fer amb el cor calent però el cap fred”.
