A les acaballes dels anys cinquanta aquesta cançó de la costa Carib colombiana va ser prohibida per la censura franquista. El mateix havia passat finalitzant els anys quaranta a Nicaragua quan un grup d’opositors li va xiular al general Anastasio Somoza. És un ‘porro’ tan enganxós que en un poble a la riba del riu Magdalena li han dedicat al seu autor una plaça i un monument. I em vaig recordar d’ella quan el 19 de desembre tots els diaris de la Villa i Corte destacaven la fotografia d’un Alfonso Guerra marxant enmig d’un aplaudiment satisfet de diputats del PP, PSOE i UPyD a la porta dels lleons.
El caiman andalús marxava definitivament a Sevilla, que no a Barranquilla, i deixava el Congrés després de 37 anys d’activitat parlamentària. Era per a mi la millor foto del bipartidisme monàrquic de gairebé quatre dècades acomiadant a un dels més seus. “Què puc trobar a faltar?”, deia l’exvicepresident de Felipe González, “probablement la imatge de l’edifici i de l’hemicicle: la resta no”. És a dir, no les relacions personals, sinó el refugi.
El president Jesús Posada, pota negra conservadora del PP, va qualificar d'”honor” l’haver compartit escó amb ell. Com se sap, Espanya enterra molt bé els seus morts, però aquest ha sigut un de molt especial, sense comptar les aventures d’un tal Juan Guerra, l’home de la mà llarga que va muntar un despatx d’influències a la delegació del govern espanyol a Sevilla, sense que el seu poderós germà aparentment s’assabentés de res.
I tampoc sense que ens oblidem de les seves frases rotundes tan gràfiques com aquell bon diagnòstic que “Montesquieu havia mort” (és a dir, la separació de poders), o aquella altra quan deia que “el dia que marxem, a Espanya no la reconeixerà ni la mare que la va parir”, o “tó p’al pueblo” o les lloances a Juanito el descamisat, o descriure Súarez com “el tafur del Missisipi”, sense oblidar els insults a dirigents bascos. Curiosament, ni mu sobre un Juan Carlos que acaba de passar el seu cap d’any no en un menjador popular sinó a Beverly Hills.
En el comiat escrit no hi havia ningú del PNV, d’ERC, de CiU ni del Bloque. Els maleïts perifèrics. D’haver-h estat haurien entonat el “Se va el Caimán, se va el Caimán, se va para su Sevilla…“. I el gran Caiman potser hauria somrigut pensant que amb ell no s’havia perdut la vella Espanya, que és del que es tracta. Res a veure amb aquell congrés de Suresnes amb la seva barba de capuccino, cabell llarg, vestit de jaqueta de pana i un pin de Marx a la solapa que perquè si, com a imatge, hagués volgut Monedero fa dos anys. I és que d’aquell marxista espanta empresaris dels anys setanta, només queda aquesta foto de comiat d’un PSOE i un PP satisfets per la feina realitzada d’un dels seus.
Sense oblidar la por al cos que van posar ell i Felipe González a certs espanyols, quan recent escollits diputats al desembre de 1977 van marxar a Moscou, en plena Unió Soviètica i van ser rebuts amb més protocol que Carrillo pel secretari general del Partit Comunista. Podemos no inventa res.
El temps i el poder, i sobre tot el pacte continu amb el PP, han domesticat Alfonso Guerra, un fals progre, asusta viejas amb l’entrada d’Espanya a l’OTAN en el seu dia i en aquests mítings de la festa minera asturlleonesa que cada setembre organitzava a Rodiezno amb Zapatero i amb el seu amic de l’ànima, el cap Villa, exlíder de la mineria asturiana que va ocultar 1,4 milions a Hisenda mentre aixecava el puny desafiant junt amb el càustic sevillà. Quan van descobrir els manejos de Villa, a l’Hórreo de Laviana, una desena d’antics dirigents del sindicat SOMA-UGT celebrava la caiguda en desgràcia del tal Fernández Villa, cantant “¡Se va el Caimán, se va el Caimán!”.
Curiosament, en aquests primers dies de gener tant ell com el PP han coincidit en els seus dicteris contra Podemos. En la revista que dirigeix, Temas para el Debate, els defineix dient que “el llenguatge de Podemos recorda al que van usar als anys trenta els feixistes i estalinistes”.
Alfonso Guerra, el “cepillador” de l’Estatut català a riallada neta, persona que a més va jactar-se’n, i el president Rodríguez Zapatero que va incomplir la seva paraula en relació amb el que va sortir aprovat del Parlament català decidint que ell se’l faria seu, el mateix socialista que es va aliar amb Mariano Rajoy per al 2005 fer marxa enrere el pla del Lehendakari Ibarretxe aprovat pel Parlament Basc, i qui va canviar amb Rajoy la Constitució en una setmana per fixar el sostre de despesa, són vells caimans que estan preocupats pel que pugui venir.
I és que la sensació donada és de democràcia segrestada. Els ciutadans han percebut que el bipartidisme monàrquic està esgotat i que les grans decisions sobre el seu destí no depenen del que passi a les Corts espanyoles. Per si fos poc, des del rei fins a persones principals dels partits esmentats han resultat persones corruptes. Amb la barreja d’ambdues coses dius: “Mira, si no tens capacitat per decidir i si el que votes no es compleix i ningú et dóna explicacions i l’únic que fan és enriquir-se, s’ha acabat”.
Ha sigut una combinació letal perquè a més no s’ha entès la revolució tecnològica que estem vivint des de 2004, quan la penetració d’Internet a Espanya era del trenta i era està propera al vuitanta per cent. Si tradueixes l’edat a la societat digital ves que els partits grans s’han quedat amb la societat analògica. No significa que entre els seus votants no hi hagi gent amb Internet. Això no només significa que t’has quedat amb una societat envellida, sinó que la teva organització no està sabent respondre al canvi de mentalitat que significa la societat digital. Pots criticar molt però l’Estat espanyol és el cinquè país en xarxes socials. I en les xarxes socials les exigències d’informació són enormes, així com la capacitat de contrastar informacions falses. Això significa una societat més ràpida i més vigilant. Qualsevol mentida es descobrirà i denunciarà. És una societat a la qual no t’hi pots dirigir amb un eslògan. És una societat més subtil, més vigilant, més informada i que exigeix que facis les coses millor. Abans hi havia un control sobre la informació i tot això s’està acabant.
Per això els responsables que aquí no hi hagi hagut una real separació de poders, els que han mantingut una justícia a dos amb els àrbitres comprats, els que van crear el GAL sense que aparentment ningú s’adonés de res, els que es van carregar les centenàries caixes d’estalvi, els que van mantenir i permetre sous, comissions i donatius multimilionaris mentre l’atur creixia fins a la lluna, els que segueixen mantenint a Franco al Valle de los Caídos i en els comptes a desenes de milers d’esquelets de socialistes i republicans, els que han conviscut tan a gust amb un rei corrupte, els que sense una noció d’història ens diuen que el Concert Econòmic és un privilegi, els que han trigat trenta-cinc anys en aprovar una llei de Memòria Històrica i de Transparència, els que prefereixen la doctrina Botín a la doctrina Atutxa i l’apliquen segons els convé, els que no mostraven el menor sotrac davant pobres persones desnonades mentre ells marxaven de cacera, els que segueixen sense completar l’Estatut de Gernika, tots aquests entenc que estan espantats.
Però nosaltres? Ja sabem el que donen de si aquests caimans al poder. Li ho vaig dir a Pablo Iglesias a finals de desembre en el seu programa La Tuerka, quan em va convidar per una llarga entrevista. Preocupats per què? Per l’antecedent veneçolà? L’Estat espanyol està a la UE i no té petroli.
El PSOE, gràcies entre d’altres a Guerra, està en una situació de greu risc que li passi com al Pasok grec si no reacciona a temps i recompon la seva relació amb la societat. El PP també està malament, però el seu electorat ha marxat a l’abstenció i això és menys perillós que marxar a un altre partit. IU té el risc que el vot útil de l’esquerra se l’emporti Podemos.
De tot això el que sí que ens pot preocupar, com a bascos, són les majories absolutes a Madrid com la que hem tingut aquests tres anys amb Rajoy. Han matat el Parlament i la política. I això crec que és el que cal denunciar mentre ens alegrem que els caimans marxin. I que no tornin.
