Es fa difícil entendre la normalitat amb què la societat escocesa ha viscut un fet excepcional. No només per una campanya d’una pulcritud democràtica exemplar però poc apassionada, sinó també per l’actitud dels militants més actius de les campanyes del Sí i del No el mateix dia dels comicis: en trobar-se a les portes dels col·legis electorals, encaixaven amb un somriure i es desitjaven “All the best!”.
I més enllà de les fílies i fòbies de cadascú, és evident que aquesta societat no patirà cap mena de divisió pel fet d’haver votat. Pràcticament nou de cada deu escocesos amb dret a vot l’ha exercit i, malgrat que l’anàlisi electoral ens permet veure com les classes més desafavorides s’han inclinat majoritàriament pel sí, les mitjanes han estat decisives i han decidit acceptar l’amplíssima oferta –en forma de Devo Max- a què s’han compromès no només els conservadors britànics, sinó també laboristes i liberals. Hi haurà un augment significatiu de l’autogovern, de l’àmbit competencial i la participació en la presa de decisió sobre la gestió i ús dels recursos energètics escocesos.
I és en aquest marc d’absoluta normalitat política i de respecte estricte a les regles democràtiques més fonamentals que ha sonat amb força la partitura desafinada del president del Parlament Europeu, Martin Schulz. Com un Rajoy qualsevol, ha fet servir totes els tòpics de la vella política per beneir un resultat sense entendre’l.
Diu el senyor Schulz que si el Regne Unit dota Escòcia d’una major autonomia cultural i econòmica mostrarà un model a la resta de països amb “moviments separatistes”. L’alemany es mostra temorós de l’efecte dominó que hauria tingut un Sí a Escòcia i ha posat com a exemple “el cas espanyol” (sic!). Amb tota la desvergonya del món s’ha declarat “alleujat” pel resultat. Finalment, el president del Parlament Europeu ha parlat de dotar “aquestes regions” d’un autogovern en els àmbits cultural, econòmic i infraestructural.
Caldria explicar al senyor Schulz que és precisament per això que s’ha forjat una majoria política i social a Catalunya. Perquè l’autogovern i l’autonomia han resultat un engany polític que ha quedat en evidència després de quatre dècades de tril·lerisme polític i econòmic de governs socialistes i populars a Madrid. Que l’àmbit polític, però també l’econòmic, el cultural i el social són al punt de mira dels polítics i dels legisladors espanyols que han abocat Catalunya a un carreró amb només dues sortides: independència o anorreament.
I potser per això, en comptes d’explicar-nos faules d’oïda, el president del Parlament Europeu es podria preocupar per destacar i reclamar el model democràtic que ha fet servir Escòcia per decidir el seu futur i proposar-lo, posem per cas, per a Catalunya. Malauradament, Schulz forma part dels defensors de la vella política, de l’immobilisme, de l’estatalisme més tronat i malentès. Encantats d’haver-se conegut fins que els esclati la democràcia als morros.
