Fa uns mesos ja li vam dedicar un disc al conseller Saura, però com que ell sempre va fent mèrits, aquí en té un altre (un d’oblidat i raríssim, per cert: segur que li agrada). La cançó de l’altra vegada era del pianista belga Wim Mertens que, quan canta, en realitat només vocalitza síl.labes en una mena d’idioma inventat que fa la funció d’instrument musical. No diu res, Mertens. Minimalisme mut i piano col.locat a l’escenari seguint les mil.lenàries regles del feng-shui. L’altre dia el conseller d’Interior va atribuir a la privatització d’Endesa la manca d’inversió en la xarxa de elèctrica que va provocar l’apagada de després de la nevada. En resposta a una interpel.lació de CiU al ple del Parlament afirmà que si Endesa seguís en mans públiques, la inversió en la xarxa, que “està igual que fa 25 anys”, hagués estat superior.
Sempre amb idees fresques i actualíssimes, en Saura!. Aquesta només deu tenir 90 anys. És de quan els boltxevics van decidir que el millor camí per a assolir productivitat, eficiència i benestar passava per la nacionalització dels mitjans de producció. Tothom sap que allò va ser un èxit rotund. De fet, ara mateix, a Corea del Nord s’hi viu de collons, gràcies a que totes les empreses, sense excepcions, són estatals. Les coses no estan “igual que fa 25 anys”, com passa amb la xarxa elèctrica catalana, sinó que tot és supermodern, nou de trinca, com els cotxes que es veuen a Cuba.
Les explicacions de Saura tenen un regust depriment, crepuscular, de cosa que s’ensorra. El conseller ecosocialista sap que la reedició del tripartit és molt complicada i, en conseqüència, els seus correligionaris hauran de tornar a fer de dòcils comparses del PSC només en l’àmbit municipal, com han fet sempre, gràcies als vots de les noves falses classes mitjanes. Són pocs vots, però molt fidels -la barreja de frivolitat i mala consciència funciona molt bé electoralment-. Per raons diferents, els departaments on ha governat IC-V no deixaran precisament un bon record, sobretot en aquesta segona legislatura del tripartit. En temps de Maragall foren més pragmàtics i no els va anar tan malament. Aquests darrers anys, però, s’han equivocat en coses fonamentals. Un país no pot tenir la seva policia emprenyada i desanimada, per exemple: és un molt mal negoci per a tots. No tot ha estat per culpa de Saura i de Baltasar, és clar; però la manifesta obsolescència del seu ideari els ha portat sovint per camins incerts, que eren sens dubte còmodament transitables a l’oposició però impracticables des del govern.
A Joan Saura li volem dedicar avui una cançó del cantant valencià Miquel Semper Peiró. Dit així no els sona de res, oi?. I Michel, el seu nom artístic, els hi resulta familiar? Segurament tampoc. En tot cas, aquest bon home fou un dels mites de la meva infantesa. A les revistes del cuore d’aquells temps hi sortia sempre: “el cantant Michel triomfa a l’URSS”, “l’artista valencià fa una gira per Polònia, la RDA i Bulgària”, “la cançó ‘Operación Cariño’ versionada en rus”, i coses per l’estil. Els vells dinosaures del PCUS el convidaven al Kremlin: Michel era immensament popular darrera del teló d’acer. Es tracta d’un fenòmen realment enigmàtic. Amb unes enormes patilles, ulleres de cul de got i corbates que semblaben dissenyades per un pertorbat, donava una imatge que no tenia res a veure amb la Rússia soviètica. Per què va triomfar justament allí?. És tot un misteri. Joan Saura, que sempre va estar d’acord amb aquella dictadura, potser té la resposta.
