El conseller d’Interior té raó. El codi penal no s’aplica. La llei ja contempla la manera d’engarjolar els delinqüents reincidents. Però el xàfec d’incompetència diària en el món de la justícia tendeix a convertir en mullat qualsevol paper, sigui quin sigui el seu gramatge.
Els canvis introduïts en el codi penal l’any 2003 transmuten la quarta falta en delicte. Tres targes grogues, la quarta vermella i a la presó. Allò amb què no comptaven els legisladors és que, set anys després, la manca d’un registre informàtic que pugui ser consultat per qualsevol jutge a qualsevulla sala ha fet inútil aquesta modificació. Com a màxim, i amb l’alegria natural del delinqüent, s’ha demostrat la propietat commutativa de les condemnes: és igual entrar per una porta i sortir per l’altra que entrar per l’altra i sortir per l’una.
Si els jutjats fossin l’agència tributària tindrien tot el que necessiten i una miqueta més. Però entre contribuents i ciutadans els governs sempre trien els primers. Recaptar és imprescindible per mantenir viva la sala de màquines del leviatan; invertir en aplicacions informàtiques per garantir la seguretat al carrer només beneficia els soferts ciutadans que tenen el desvergonyiment d’exigir més justícia.
Governar és prioritzar. Que la manca d’un simple registre informàtic serveixi per explicar que no es pugui tancar entre reixes algú que ha robat quaranta vegades en dotze mesos és la prova irrefutable que la seguretat de la gent honrada és, mirant-ho amb optimisme, una preocupació de segon ordre per qui ostenta el monopoli del BOE.
Per dir tota la veritat, haurem d’afegir també que els governs no ho tenen fàcil amb la justícia. La separació de poders, necessària, deriva en massa ocasions en un zel extremat per part del judicial que veu a tothora i a tot arreu intromissions il•legítimes de l’executiu. El que resulta paradoxal és que quan les intromissions són gravíssimes –control partidista en el nomenament de jutges per a les altes instàncies, per exemple- tothom mira en una altra direcció i, en canvi, tot esdevé una muntanya quan es tracta de modificar les rutines més ordinàries.
Ja sigui la manca de recursos econòmics destinats pels uns, o per l’excés de zel que demostren els altres, la qüestió és que el conseller Joan Saura diu la veritat quan afirma, amb d’altres paraules, que a casa nostra els delinqüents tenen barra lliure. Una cucanya, que diria Josep Pla.
