Molt abans de convertir-se en el símbol de la lluita per la independència de l’Índia de l’Imperi Britànic, Gandhi va viure vint i un anys de la seva vida a Sud Àfrica. De fet, és allà on començà a desenvolupar el seu pensament polític, social i ètic. Per situar-nos, estem parlant d’una Sud Àfrica sota domini britànic, víctima d’uns bestials processos europeus de colonització, on el racisme i la repressió eren el pa de cada dia. La seva doctrina de la no-violència, batejada Satyagraha (devoció a la veritat) va néixer després que l’Autoritat colonial britànica aprovés una llei que obligava els ciutadans indis i xinesos a registrar-se per obtenir uns papers sense els quals podien ser deportats de forma arbitrària. Una segregació en tota regla.
Quan parlem doncs de lluita no violenta, és molt important insistir sobre el com i el perquè. En efecte, Gandhi considerava que la filosofia del Satyagraha anava molt més enllà de la desobediència civil i la resistència no violenta, ja que implicava servir una causa justa fins al punt de convertir-la en l’arma dels forts i ja no dels febles (els repressors). Dins d’aquesta lògica, aquesta forma de lluita en cap cas havia de provocar sofriment sobre l’adversari; són els mateixos defensors de la causa qui han de suportar el sofriment si fos el cas. I és en aquest concepte tan cru on rau a la vegada la dificultat i la veritable força d’aquesta forma de lluita.
Anem al perquè. Tot i que Gandhi es va dedicar essencialment a la lluita per la independència – i posteriorment a la cohesió de l’Índia, les accions de lluita i les accions constructives per organitzar una societat capaç d’emancipar-se en la no-violència eren inseparables dins del seu pensament. Fins i tot pensava que les accions constructives eren un requisit previ per a la lluita per la independència. És més, temia que un cop aconseguida la independència, l’Índia seguiria sent un país on el poder s’exercís de forma autoritària. A més, era molt crític amb el concepte d’Estat, que definia com “una màquina sense ànima a la qual era inherent la violència, en contraposició a les persones que si tenen ànima”. Dit d’una altra manera, les persones tenen sentiments i poden evolucionar mentre que l’Estat és un dogma.
Certament, l’exemple de la lluita gandiana s’emmarca en un context sortosament diferent del nostre. Dic sortosament perquè la immensa majoria de la societat catalana té ja molt interioritzats els valors de la lluita pacífica i no violenta. Prova d’això és que com a mínim el 70% dels ciutadans vol decidir el futur polític del país i la seva relació amb l’Estat espanyol mitjançant un referèndum. No obstant això, aquest avantatge no ens ha d’impedir anar més enllà per extreure més lliçons del Satyagraha. I és que ens hem de preparar per a una lluita contra la repressió que serà llarga, feixuga. I ens faran falta els millors atributs de l’ésser humà, que són l’empatia i l’amor, però també la perseverança. La nostra causa és justa, perquè va de defensar els drets socials i les llibertats de tothom. I per això ens hem de mobilitzar permanentment.
