SARKO I LA BURCA

"Ni cultura, ni religió, ni tradició, ni punyetes: una atrocitat és una atrocitat, i com a tal ha de ser identificada, denunciada i rebutjada"

Ja m'excusaran la grolleria, però al meu poble, quan algú parla sense embuts, es diu que pixat clar no ha de menester metge. És el que em va venir al cap en llegir les paraules del president francès, Nicolas Sarkozy, en referència a la burca que vesteixen algunes –moltes, massa— dones musulmanes.

No he format mai part del club de fans que Sarkozy té per aquí (a pesar que, tot sigui dit, el seu entusiasme sembla haver minvat una mica; potser m'equivoco, però és una impressió). Per exemple, la posada en escena del discurs durant el qual va expressar el seu refús a la burca (al palau de Versalles, davant dels diputats i els senadors, fent cas omís de l'estricta separació de poders que caracteritza la República francesa) era napoleònica, i aquí l'adjectiu no és un tòpic: no s'havia vist una escenificació semblant des de 1848, quan Napoleó III va muntar un sidral per l'estil.

Però deliris de grandesa a banda, les paraules de Sarko són per emmarcar: "El problema de la burca no és religiós. És un problema de llibertat, de dignitat de la dona. No és un símbol religiós, és un símbol de submissió. Per això, la burca no serà benvinguda al territori de la República".

És un alleujament que algú (sigui Sarkozy o sigui qui sigui, però algú amb un poder real) s'expressi en aquests termes i amb claredat diàfana sobre aquest assumpte, força més important per a la dignitat humana del que alguns bufanúvols volen creure. Que sigui el president de la República francesa qui ho hagi fet tampoc no és casualitat: són els avantatges de pertànyer a un país que, a més de la separació de poders, té en la laïcitat un dels pilars fonamentals de la seva manera d'entendre la democràcia. I no com aquí, que vivim encara tenallats entre el vergonyós Concordat entre l'Església catòlica i l'Estat, i les noves homilies multicultis, capaces de justificar atrocitats com la burca, el nicab o la mateixa ablació de clítoris en nom de no sé quines tradicions culturals i religioses que, segons ells, s'han de respectar (són els mateixos que després munten pessebres laics per Nadal o que organitzen batejos "civils"). Ni cultura, ni religió, ni tradició, ni punyetes: una atrocitat és una atrocitat, i com a tal ha de ser identificada, denunciada i rebutjada. Ha de ser un goig, sincerament, sentir de boca de la primera autoritat del país que la burca no hi serà benvinguda.

Per motius obvis, la lectura recomanada d'avui és la de moda: Els homes que no estimaven les dones, d'Stieg Larsson. Que vagi de gust i que sigui lleu la ressaca de la revetlla.

 
 

Comentaris