El mes de juliol, van ser pocs els qui van recordar una efemèride que va commoure el país: el desè aniversari dels fets de Can Anglada a Terrassa. El primer progrom -aquest però antimoro– de la Catalunya contemporània. També s’assegurava que si el debat sobre la immigració emergia sense la necessària visió pausada i en profunditat, els populismes tindrien una oportunitat per trepitjar la catifa grana del Parlament abans, per exemple, que els que profetitzen que la independència és a cinc minuts.
Aquest és el principal problema del debat migratori: la competència social per la supervivència entre les classes populars provoca que la metxa prengui abans si es fa sense un element tan propi de la França republicana com la raó.
Ningú no dubta que l’alcalde de Vic i el seu equip de govern ni són xenòfobs ni res que s’hi acosti. Però poca cintura va demostrar tenir el batlle Vila d’Abadal quan entrevistat per Josep Cuní argumentava que com que 3000 ciutadans van votar Josep Anglada pot ser que tinguin part de raó. Pitjor que un error. Amb només aquesta sentència va donar carta de validesa a bona part del discurs de l’exmilitant de Fuerza Nueva que ara es disfressa d’identitari.
Potser Vila d’Abadal va voler fer com Sarko a França: adoptar progressivament i sense cridar bona part del discurs del Front Nacional de Le Pen. La teoria deia que la dreta civilitzada captava així part d’aquest votant i el desactivava. O no. L’altra lectura és que l’únic que s’aconsegueix és normalitzar els postulats dels demagogs i que, a mitjà termini, això els reforça. Si ho deia Le Pen era extremista, si ho diu Sarko és una emergència nacional justificada. Una batalla ideològica guanyada de l’extrema dreta tan important com la de la legitimitat de les idees. Mal negoci.
Els demòcrates s’han de posar les piles. Uns governants d’un poble acostumat durant dècades a fer pedagogia i explicar-nos a Espanya, potser haurien de posar tots els ous al cistell d’exposar molt bé això de la immigració. I que el laïcisme que reclamem per a la vida pública sigui imperant per tothom. Moros i cristians.
Els meus cosins de Nou Barris comencen a veure això del catalanisme com una cosa propera o, com a mínim, no agressiva cap a ells. Han hagut de passat tres dècades perquè els nouvinguts d’Espanya comencin a sumar-se a poc a poc però sense por a la Catalunya nacional. Ens podem permetre el luxe d’esperar 30 anys més a que la nova immigració faci el pas?
