Santi Vila, un ocell de gàbia

"Mentre Alemanya, Bèlgica, Suïssa o el Regne Unit, amb les seves decisions, posen en evidència el totalitarisme espanyol, Santi Vila escup sobre els empresonats"

Les recents declaracions de l'exconseller Santi Vila en una entrevista al Diario Vasco, són d'aquelles que provoquen vergonya aliena. I no pas perquè sobtin –ja fa temps que l'independentisme ha fet caure la màscara d'una bona colla de polítics–, sinó perquè, a més de ser il·lustratives d'una campanya de promoció personal, indiquen un grau força elevat de malignitat. I és que en cal molta, de malignitat, per burlar-se cínicament d'aquelles persones que han estat els teus companys al govern de Catalunya i que l'Estat espanyol, d'acord amb uns principis absolutament totalitaris, manté a la presó com si fossin assassins en sèrie pel sol fet d'haver permès que la ciutadania pogués votar. Només els règims feixistes titllen de terroristes i de colpistes els polítics demòcrates que posen les urnes al servei del poble. Segons Santi Vila, però, aquestes persones vexades per l'Estat, pels tribunals i pels cossos policials espanyols, "no són presos polítics". Les seves paraules textuals són aquestes: "No són presos polítics, són polítics presos". Déu meu, quanta mesquinesa i quanta malignitat! És la mateixa frase, exactament la mateixa, que el 17 d'octubre de 2017 va dir el Partit Popular a través de l'aleshores ministre Rafael Català. És a dir, la frase oficial dels totalitaris empresonadors.

 

Mentre Alemanya, Bèlgica, Suïssa o el Regne Unit, amb les seves decisions, posen en evidència el totalitarisme espanyol, Santi Vila escup sobre els empresonats, adopta el paper del 'negre bo' que repeteix com un lloro el discurs de l'amo blanc, i fa mèrits perquè l'Estat i els tribunals espanyols se'l mirin amb bons ulls en la causa que té oberta. "¡Que soy de los vuestros, jolín!", ve a dir-los. No en té prou que l'Estat, premiant que no és independentista –només un home nascut a Granollers, una petita i laboriosa ciutat del 'nordeste español'–, l'hagi deixat en llibertat mentre els seus excompanys són entre reixes o a l'exili. Amb quina cara podria mirar-los als ulls? S'entén, però. No hi ha res com viure a caseta, sobretot ara, que a les nits ja refresca.

 

Entre les perles que el senyor Vila deixa anar en l'esmentada entrevista, n'hi ha quatre de destacades. Una d'aquestes és la que diu que el Procés és mort. Just el mateix discurs d'Inés Arrimadas i Xavier García Albiol, representants de la ultradreta espanyola a Catalunya. En la segona perla, referida als llaços grocs, el senyor Vila diu: "M'incomoda que s'embrutin els espais públics; és una apropiació indeguda". De nou el mateix manual de Ciudadanos i PP. En la tercera perla, Vila, fidel al seu rol de 'negre bo', insisteix que si hi ha empresonats i exiliats és "per haver incomplert les lleis". Tot negre bo sap que els negres, els agradi o no els agradi, s'han de regir per les lleis de l'amo blanc i no pas per les seves. Les lleis dels negres no tenen cap valor per democràtiques que siguin. I la quarta perla és aquesta frase: "La solució és votar quelcom". No importa què, és clar. Oi que els catalans volen votar, doncs que el PSOE organitzi una mascarada que els ensarroni per tal que tot continuï igual. N'hi hauria prou d'organitzar un referèndum-trampa que, sota el lema "por el autogobierno", no seria res més que la votació d'un nou Estatut decorat amb un parell de galindaines embolcallades per fora i buides per dins. I si Catalunya "ho aprova" –diu Vila–, "has mort el gos i la ràbia". Paraules textuals. Aquest és el concepte que té Santi Vila de la independència de Catalunya. El gos és el poble, i la ràbia és la llibertat. En altres paraules, el referèndum-trampa actuaria com a desinfectant, cosa que, com sabem, satisfaria força José Borrell, conegut milionari apologista de la desinfecció.

 

Si la situació no fos tan seriosa, seria força divertit escoltar un ocell de gàbia com el senyor Vila dient-se "sobiranista". De sobirania, senyor Vila, només n'hi ha una. Una! I és la del poble que és amo de ple dret de la seva vida i de les seves decisions. No n'hi ha cap altra. O ets sobirà, o no n'ets. O ets lliure, o no n'ets. O tens veu i vot a les Nacions Unides, o no en tens. La resta és pura vacuïtat. És com proclamar-se ocell i voler viure en una gàbia. "Sobiranista", en definitiva, és l'eufemisme de l'espanyolista vergonyós, que no gosa confessar-se que ho és i que creu haver trobat la pedra filosofal en aquesta esperpèntica contradicció: "Sóc sobiranista, però no independentista". I així va pel món, com el rei despullat. En aquest cas, però, no cal la rèplica de cap infant. N'hi ha prou amb la d'un lloro. Aquell lloro verdulaire d'una antiga i encantadora novel·la de Raymond Queneau que repetia: "Xerrameca, xerrameca, és l'únic que saps fer".

 

 

El cas de Santi Vila té moltes similituds amb els de Manuel Valls i Duran i Lleida. Són tres defenestrats que, cadascun a la seva manera, malden per tornar-se a sentir vedets davant les càmeres de televisió. Amb el pap ple de ressentiment, no tenen cap escrúpol a emmanillar el seu poble tot brandant les lleis totalitàries que el sotmeten i l'humilien. Tres figures patètiques i rovellades, que, com la Norma Desmond, de Wilder, no suporten l'ostracisme i l'anonimat. Norma Desmond, desesperada i folla de despit, clamava: "Jo sóc gran! Són les pel·lícules, que s'han fet petites!" I Vila, Valls i Duran, defenestrats i rancuniosos, clamen: "Nosaltres som grans! És Catalunya, que s'ha fet petita!" Tota la seva ideologia, emmascarada de galdosa retòrica, es resumeix en aquest principi: els catalans no poden tenir Estat, perquè l'únic estat dels catalans és la submissió.

 

Comentaris