Sant tornem-hi

"Sense un líder mínimament defensable, i sense cap gran política per presentar, el PSC-PSOE només li queda el recurs d'atiar la por a la dreta i de presentar el PP com a partit anticatalà"

Novament s'ha tornat a constatar. Un cop tancades les urnes comença la campanya electoral per a les properes eleccions. A no ser que el govern de Rodríguez Zapatero s'estimbi en els propers mesos, les eleccions que vénen seran les del Parlament de Catalunya. Fins aleshores, les úniques dades per saber com la gent es va ubicant de cara als comicis seran les proporcionades per les enquestes. Totes elles serviran per confirmar o desmentir si les tendències que han mostrat els resultats de les europees es mantenen. No cal insistir-hi: cada elecció és un cas i no s'hi val a fer extrapolacions amb les dades que proporcionen. Però sí que serveixen per fixar línies d'evolució. Una evidència d'aquest fet és el capteniment dels partits a la nit electoral: tots pugnen per fixar la línia d'interpretació que més els afavoreix. Per això, quan va sortir el senyor Montilla a la televisió pública donant a conèixer les dades d'un mostreig propi per tal d'avançar la victòria del PSC-PSOE a Catalunya, per la seva actitud i les seves paraules, es pot argumentar que la preocupació s'havia instal•lat a la seu dels socialistes catalano-espanyols.

L'argumentació desplegada pel líder del PSC-PSOE no va ser fruit d'una improvisació sinó que eren paraules ben pensades per algú. Montilla va limitar-se a llegir els papers que li havien passat. De fet, va ser l'únic líder que va llegir aquella nit. Un cop més va palesar una altra de les seves limitacions.

Que els socialistes no estan tranquils és un fet que es reforça cada dia que passa. Saben que, per la història electoral a Catalunya, les dades de les europees anuncien mals temps per al projecte nacional espanyol que ells defensen a Catalunya. Des de la nit de diumenge, els socialistes han obert la veda per anar atacant el seu màxim rival per tot arreu on poden, fins i tot, fregant l'insult.

Els seus estrategs de campanya estan nerviosos. Han de mirar de guanyar unes eleccions que no han guanyat mai. Allò que han de vendre té una qualitat molt baixa. El seu primer producte, la candidatura del senyor Montilla, no és massa bo. A les eleccions del 2006 va quedar ben clar. El PSC-PSOE va obtenir un dels pitjors resultats que havia obtingut mai al Parlament de Catalunya. Bona part dels seus votants habituals no li van fer confiança. Per contrarestar això, van escampar la idea que Montilla era un polític diferent, que si bé parlava poc, era molt eficient. Però la realitat de les coses, tossuda, s'acaba imposant. La gestió del govern Montilla, amb ell al capdavant, és d'una mediocritat que tomba d'esquena. Ni és líder ni gestor. Cada dia té l'oportunitat de demostrar el seu nivell, que és ben baix.

Com que el candidat no els funciona -ni els funcionarà--, els del PSC-PSOE miraran de desplegar l'argument de les polítiques fetes. Com més hi insisteixin, més riscos hauran d'entomar. Si avui algú fes un memorial de greuges dels sectors objectivament perjudicats pel govern tripartit, es podria apreciar la quantitat i la diversitat de persones que tenen motius per no votar el PSC-PSOE en una bona temporada. Sense anar més lluny, aquesta setmana s'estan fent les proves d'accés a la universitat. El que ha passat amb la prova de català és d'escàndol. Alumnes bons tindran menys dècimes no perquè no sàpiguen el temari, sinó perquè l'examen estava mal plantejat i no s'ajustava al temari ni a la feina feta durant el curs. Quants d'aquestes persones no podran fer la carrera que voldrien perquè el Departament d'Educació no ha fet les coses bé? El mateix es pot dir dels pares que han d'escolaritzar els seus fills (quants no poden portar els seus fills a l'escola que realment volen?); o dels metges i la resta de personal sanitari que pateix la gestió de la senyora Geli; o dels Mossos; o dels pagesos; o de la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya, veritables víctimes d'una determinada manera de fer. Tanmateix, sempre n'hi ha que en surten beneficiats: els que han passat a cobrar un sou públic sense merèixer-s'ho del tot; o els subvencionats per ser afins, per exemple.

Sense un líder mínimament defensable, i sense cap gran política per presentar, el PSC-PSOE només li queda el recurs d'atiar la por a la dreta i de presentar el PP com a partit anticatalà. Deixant de banda que és ja injustificable aquesta pretesa superioritat moral que exerceixen els autoanomenats progressistes, especialment, quan gosen dir qui és anticatalà i qui no (què dirien si ells fossin els qualificats), l'estigmatització del PP i dels qui s'hi acostin és obscena. El PSOE i el PP s'han entès sempre que els ha convingut, i a molts nivells: castell de Montjuïc, la mesa del Parlament del 2003, el País Basc, la llei de partits, contra el català, i un llarguíssim etcètera. La darrera bala que els queda als socialistes és treure l'espantall del Pacte del Majestic entre el PP i CiU. Després de Rodríguez Zapatero, l'Estatut, els vint-i-cinc febles del PSC-PSOE a Madrid, CiU pot mostrar més que orgullosa el Pacte del Majestic. Cada dia que passa més clara apareix la seva aportació.

En aquest context passaran les setmanes. Si els socialistes tornen a insistir en la línia fracassada de les darreres campanyes, la derrota serà històrica. Per això poden tenir la temptació d'explorar l'alternativa de fer les eleccions legislatives catalanes amb les espanyoles. Només així poden intentar evitar el doble fracàs. Però no és segur que se'n surtin. Per poc bé que ho facin els partits de l'oposició, els socialistes espanyols i la seva branca catalana tindran l'oportunitat d'anar a parar al lloc millor per valorar què poden salvar del seu projecte polític, avui amb vies d'aigua per tot arreu.

 
 

Comentaris