Sang i pàtria

"Una obra profunda, ben escrita, i sobretot amb un bon domini de llengua: rica, musical, amb una cadència dominada i portada per on convé a cada instant"

El 1945 les tropes aliades derroten, finalment, el gran bastió del feixisme, l'Alemanya d'Adolf Hitler. El Führer, però, no és res més que un cap visible, i artífex indiscutible tanmateix i paradoxalment, de l'establiment d'un règim legal que era de tot menys èticament acceptable. (I això de la derrota és el que ens ha dit la historiografia oficial, perquè el feixisme, ara i aquí, és ben viu.)

Blut und Boden
, o amb el subtítol Sang i pàtria si ho preferiu, és una peça teatral que signa el dramaturg Manuel Molins (Alfara del Patriarca, Horta Nord, 1946), autor d'una llarga llista d'obres teatrals i de teoria dramàtica. En aquest drama ubicat als anys de la la gran guerra, i també immediatament als posteriors, hi desfilen un grup de quatre personatges molt diferents els uns dels altres, però amb uns vincles que esdevindran clars. Hi destaca un rellevant filòsof, Martin Schwarzwald, rector universitari, adulador de la poètica nihilista. I tot això, amb el ressò de substantius i de grans noms que no tenen una semàntica desgastada: Heidegger, Sartre, Hölderlin, jueus, militars, les SA. Un ghetto i fam. Hitler, Goebbels, Stalin. Totalitarisme.

I el més interessant a parer meu, és que l'obra de Molins no cau en el pamfletarisme, sinó ben al contrari: seria molt senzill fer el discurs de la llagrimeta i el totalitarisme nacionalsocialista, dels camps de concentració, de la repressió, dels forns i de les fumeres… Però aquesta obra no ho fa, i això que no obvia res de tot el que hem ciutat. El que Blut und Boden transmet, de forma més implícita que explícita, són les dinàmiques inherents en una societat que, salvant les distàncies i en part com la nostra, està alienada. En aquest cas, el del nazisme, l'alienació de les masses és totalment portada fins als extrems que permeten dur a terme l'extermini, la repressió i la militarització de la societat. Això sí, en alguns casos, des d'una perspectiva ben amorosida d'intel·lectualitat, filosofia i principis ètics i morals que donen peu i crèdit a l'altra cara de la moneda, la que es fonamenta en els vincles de sang i de pàtria exacerbada, über alles. En conseqüència, quan la pàtria és atacada la resposta és ferotge, primària i bruta.

De fet, hi ha un moment de l'obra que representa a la perfecció aquest negacionisme il·lustrat, d'alcoves de seda: en un diàleg es parla de l'extermini de sis milions de jueus i es diu que, bé, al cap i a la fi, les xifres sempre s'exageren, s'inflen… I tot això, possiblement, per fer-ho més païdor a la ment de qui ho diu, còmplice per omissió (qui sap si acció) de tot el que va passar.

Les societats, i potser la humanitat en general, tendeixen a girar el cap cap a una altra banda quan hi ha aberracions d'aquest nivell. Tot i això, la complicitat de les persones es pot entendre (tot i que no sempre, naturalment) des de la part activa de l'engranatge, però també fins a la passiva, on hi ha elements de la societat que saben què està passant i en fan cas omís.

En definitiva, una obra profunda, ben escrita, i sobretot amb un bon domini de llengua: rica, musical, amb una cadència dominada i portada per on convé a cada instant. Alhora, l'obra es trobada fonamentada amb les fonts històriques corresponents —també presents a l'obra, al final de cada escena, remarcades amb un requadre gris— i que fan reflexionar, i molt, sobre la nostra essència. ¿De què serveix, per tant, ser llegit, erudit, un mestre de mestres i un filòsof excepcional si, després, ens sumem com qualsevol altre a la barbàrie? Potser també és que la filosofia i el punt de vista ètic es poden capgirar com un mitjó brut i rebregat.

Potser la resposta és que es pot ser tot això i ximple, o covard, o estúpid; tot alhora. Molt recomanable.

Manuel Molins
Blut und Boden (Sang i pàtria)
Valls: Cossetània Edicions i La Gent del Llamp, 2014 

 
 

Comentaris