Sempre vaig pensar que un president del Barça no es podia dir Sandro. Sandro és com s’anomena algú que baixa del Polo on ha jugat una partida de tenis. Sandro és aquell a qui no se li fa estrany en absolut dinar al Círculo Eqüestre o portar corbates de Loeve.
Òbviament estava equivocada (com tantes vegades els amables lectors d’aquest diari m’apunten amb els seus comentaris). Aquest estiu, algú que treballava discretament per la campanya de Sandro Rossell em va dir que si el nom era l’única pega, ho tenien guanyat. Vaig rebatre que jo no m’imaginava els socis de les penyes de l’Empordà, per posar un exemple, votant un paio que es deia Sandro. Alguna cosa hi devia haver de cert en les meves apreciacions quan en la campanya cada vegada que s’al•ludia a l’hipocorístic, és a dir el nom abreujat, es corregia immediatament per Alexandre.
Però durant la insulsa i avorrida campanya, el mateix Alexandre Rossell (que un cop guanyades les eleccions ha recuperat el nom amb què tothom el coneixia des de sempre) havia dit que consultaria a Txiqui Beguiristain i a Pep Guardiola si calia buscar un secretari tècnic nou. Mentida. A Txiqui ni tan sols l’ha trucat segons declaracions del tècnic, i malgrat que mai es va posar en dubte el nom de l’actual entrenador, es va prendre el compromís de consultar-li sobre si el seu cap ha de ser substituït, i en cas que fos així, com a mínim expressar qui veuria bé que prengués aquest lloc.
En aquest espai que tant m’estimo, només una vegada he parlat de futbol, a rel del nomenament de Johan Cruyff com a responsable de la selecció catalana de futbol, i va ser per dir que un personatge a qui mai no li havia donat la gana de parlar en català no mereixia aquesta confiança. Alguns dels impagables lectors em van dir que no tornés a parlar de futbol perquè no en tenia ni idea. M’ho vaig anotar, però avui no parlo de futbol. Que una de les primeres decisions de Rossell hagi estat retirar la presidència d’honor del Barça a Cruyff, malgrat la inoportunitat del moment en què se li va atorgar per la passada junta, només enceta un període del que ens penedirem (sobretot els qui l’han votat).
No és vergonyós que davant la manifestació unitària i multitudinària que el poble de Catalunya prepara pel proper 10 de juliol el president del Barça digui que no hi anirà perquè té altres compromisos? Que a Sud-àfrica podrà veure molta gent a la vegada i això facilita molt les agendes? No és humiliant que a l’agenda del president del Barça un moment crucial en la nostra història com a país salti de la pàgina del dia 10 i encara ho expliqui com si li haguéssim d’agrair?
El futbol també és política. La política del nou president del Futbol Club Barcelona és nítida, una de les primeres coses que sí ha tingut cabuda a la seva agenda és anar a veure el president de la Junta de Extremadura, el socialista Guillermo Fernández Vara amb qui l’anterior president Laporta havia tingut una discussió a rel d’un article que aquest honorable polític que és “culé” havia publicat al diari Marca i en el que retreia a Laporta que manifestés les seves idees polítiques essent president del Barça, concretament els diaris d’Extremadura es referien a l’anterior president com a “el independentista que preside el Barça“. Ara, en les seves cròniques després de la visita del Sandro estan encantats, sobretot perquè en paraules de Rossell, el senyor Gyuillermo Fernández Vara és qui representa millor tots els barcelonistes de fora de Catalunya. A veure si ho entenc, a part del mal gust de posar en evidència a qui acabes de succeir en el càrrec, fer política socialista és diferent de fer política catalanista? Per què? Per què uns són nacionalistes espanyols i els altres nacionalistes catalans?
Deia Sandro Rossell durant la campanya que li havia hagut de dir a sa mare: “mamà no facis cas de res perquè sentiràs coses molt dolentes de mi cada dia“. Desgraciadament si no canvia, crec que només ha optat a la presidència per un sentit particular de revenja contra Jan Laporta, i això sí que és dolent, això és molt pitjor que la política que, en definitiva, expressa sentiments col•lectius; això és usar el Barça com un club particular per enaltir el propi ego.
Molt a pesar nostre, el proper any no hauran de demanar un crèdit de 150 milions perquè com que no guanyaran sis copes, no hauran d’afegir al pressupost la partida per a primes milionàries que naturalment no estava comptada en un principi perquè els pressupostos es fan amb números reals i no fent volar coloms. Tot plegat, el club ara és de Sandro i que no pateixi la mamà.
