El líder del PSOE, Pedro Sánchez, necessita pactar amb algú si vol continuar sent president del govern espanyol i no haver d’anar a unes terceres eleccions. De moment, ha triat una primera parella de ball -Unides Podem- amb qui diu que formarà un govern de coalició. De cara a la investidura, Sánchez pot comptar amb 120 vots del PSOE, 28 d’Unides Podem, 7 dels comuns, 2 del partit d’Errejón, 1 de Compromís, 1 del BNG, 1 del PRC i 1 de Teruel Existe. Tots ells sumen 160 vots. Segurament, els 6 diputats del PNB també donaran suport a Sánchez; ja tindria garantits 167 vots. Per superar la investidura en primera votació el líder socialista necessita 176 vots, deu més dels que té garantits. Sembla impossible aquesta fita.
En segona volta li calen més vots a favor que en contra. A la banda del NO hi ha, per ara: PP (89 vots), VOX (52), Ciutadans (10), Navarra Suma (2) i CUP (2); en total, 155 vots. Previsiblement si han d’afegir els 8 vots de Junts per Catalunya: 163 vots contraris a Sánchez, 167 a favor. Amb aquest escenari els vots d’ERC (13), Bildu (5) i els canaris (2) són decisius. Tot fa pensar que Bildu i els canaris s’abstindran. Queda definir què farà el partit de Pere Aragonès.
Les negociacions claus són les que fan socialistes i republicans. Tots dos han ensenyat les seves cartes, el seu punt de partida. El PSOE proposa desenvolupar l’Estatut i invertir més a Catalunya. ERC exigeix compromisos d’una negociació per acabar amb el conflicte polític de Catalunya: s’entén que un referèndum d’autodeterminació. El PSOE ja ha dit que es pot parlar, negociar i pactar tot el que càpiga dins del Codi Penal i la Constitució. I ha reblat que per ells, l’únic conflicte polític que hi ha a Catalunya és el problema de convivència entre catalans (independentistes i no independentistes); no un problema amb l’Estat.
Els socialistes no semblen predisposats a explorar fórmules imaginatives amb Catalunya. Entre altres motius, perquè no creuen que Catalunya tingui un problema amb l’Estat, sinó amb si mateixa. ERC no pot tornar a Catalunya amb les mans buides de la negociació. Va donar molta importància al concepte “conflicte polític” que va reconèixer el PSOE que existia a Catalunya, però la definició d’aquest conflicte sembla una burla a la intel·ligència. Ara bé, si Sánchez vol (i necessita) els vots d’ERC haurà de fer alguna concessió. No es pot limitar a desenvolupar una llei (l’Estatut) i a invertir més; només que recuperessin la inversió promesa, anunciada, publicitada i no executada ja seria un dineral. L’acord que reclama ERC és polític, no tècnic. És un acord que vagi en la línia de restituir l’escenari de l’1-O, és a dir, que es pugui votar el futur polític d’aquest país.
ERC té la paella pel mànec perquè té atrapat a Sánchez. Si el líder socialista vol continuar sent president (i ho vol ser) ha de cedir. D’aquesta manera aconseguiria superar la investidura en segona votació amb 167 vots a favor, 163 en contra i 20 abstencions (ERC, Bildu i CC).
Però si Ciutadans vol recuperar la seva centralitat política perduda durant la darrera etapa d’Albert Rivera pot moure fitxa. Escombrats bona part dels homes de confiança de Rivera, Inés Arrimadas podria aconseguir un cop d’efecte important oferint la seva abstenció patriòtica espanyola a canvi de res. Bé, a canvi que Sánchez no cedeixi res a Catalunya. Si Sánchez trenca negociacions amb Gabriel Rufián i ERC passa al bloc del NO, però Ciutadans fa un “sacrifici patriòtic” i s’absté, el líder socialista podria superar la investidura amb 167 vots a favor, 166 en contra i 17 abstencions (Ciutadans, Bildu i CC).
Encara queda partida.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar a aquelles persones que són a la presó o a l’exili per haver facilitat que els catalans votessin: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Marta Rovira i Anna Gabriel.
