Les coses que es fan tard i malament solen acabar tard i malament. Si jo fos de dretes, si pensés que Franco va fer moltíssimes coses bones i positives (a Espanya ho pensa més gent de la que sembla), si em sentís més espanyol que res, Pedro Sánchez seria el meu ídol. Li està fent la feina bruta a la dreta més dreta, al franquisme camuflat i a l’espanyolisme més corcat.
Si s’hi esforça una mica més, fins i tot pot aconseguir una de dues fites històriques, d’aquelles que marquen un abans i un després: un govern PP-PSOE o PSOE-PP, o directament un govern presidit per Casado, amb Ciudadanos i Vox. Espectacular.
Treure Franco de la tomba, tard i malament, ajudarà sens dubte a consolidar la «tercera transició» espanyola. La primera era cap a la democràcia, amb el petit detall que es va fer sota la tutela de l’exèrcit i els paramilitars de la Guàrdia Civil. La segona era la d’Aznar, va ser imperial i viril, autoritària, amb la gran victòria de Perejil com a símbol immortal. La tercera, la del «quartet borbònic» que formen Sánchez, Casado, Rivera i Abascal, serà la de la transició a la democràcia autoritària i judicialitzada, la de l’expoli econòmic, polític i social.
Totes tres tenen un tret en comú: estan contaminades de franquisme fins a la medul·la.
I ara, per si faltava alguna cosa, treuen la mòmia del seu panteó i acaben de despertar del tot el virus franquista que fa anys que sobreviu discretament a les estructures de poder espanyoles.
Abans podien haver tret tots els morts de les carreteres i les fosses comunes, per exemple. Hauria estat molt més digne i molt més útil que treure del seu mausoleu el pare ideològic de l’Espanya actual, des del 1936 fins al 2019.
Però no, se’ls va acudir que el millor espot electoral seria el protagonitzat per la mòmia de Franco. Així podrien reeditar la campanya de primavera, basada en una idea que va funcionar: que venen els fatxes, ajudeu-nos! Li va sortir bé una vegada, però ara no li serà tan fàcil vendre fum.
Han calculat malament, com amb Catalunya. No saben el que fan, no saben quina matèria radioactiva estan manipulant. Ni els importa.
I en tot cas, ja s’ho faran: si volen viure cent anys més o mil a l’ombra de Franco, sense afrontar una autèntica «desnazificació», és el seu problema.
A Catalunya l’independentisme no és encara majoritari, cert. A Catalunya, la idea de resoldre la qüestió votant és força majoritària, cert. Però és encara més majoritari, indiscutiblement, el profund rebuig, visceral, al franquisme. Això és el que ens uneix més i el que més ens allunya d’una Espanya en plena regressió moral i política.
Una de les claus del nostre futur es troba en el nostre passat: en l’antifranquisme.
I Sánchez ens ajuda a adonar-nos-en. Ell està ressuscitant Franco, pensant-se que està muntant un magnífic relat electoral. Ell actua en clau franquista i borbònica, que no deixa de ser el mateix. I ho fa tard i malament.
En realitat, Sánchez no ha tingut en compte un fet fonamental: Espanya, sense Catalunya i Euskadi, ha estat la mar de còmoda tots aquests anys amb Franco al Valle de los Caídos. Franco no era cap problema, perquè mai no va morir del tot, perquè la seva ombra tòxica ho anava enverinant tot.
El premi final se l’emportarà la dreta espanyola i el rei espanyol. I entrarem en una nova fase, amb un vell convidat que va guanyant protagonisme: el «generalísimo» ressuscitat i les seves fantàstiques «solucions finals» basades en les repugnants idees del feixisme dels anys 30 del segle passat.
Qui vulgui més Franco, ja sap on s’ha de quedar.
