Sánchez, mal que ens pesi

"Després d'empassar-nos dòcilment el primer 155, com afrontarem la segona edició o la tercera, que arribarà acompanyada pels tancs?"

Ens hem d'anar aclarint, perquè tot indica que en pocs mesos tocarà anar a les urnes per decidir: generals, europees, municipals, regionals (en diuen autonòmiques, sí) i probablement catalanes, que no se sap ben bé què són, però no regionals. El 2019 es perfila com la mare de totes les batalles...

 

Com farem la digestió, o més aviat indigestió, de la farsa de judici orquestrada entre el Suprem, l'Audiència Nacional i el jutjat 13? Amb dolor, evidentment. I molta, molta frustració i ràbia. A aquests sentiments, els partits hi afegiran la dosi habitual de càlcul electoralista i partidista, que és la que sempre ho espatlla tot. Hi haurà el parèntesi de l'estiu, la Diada, el segon aniversari del primer d'octubre... Les sentències només poden ser duríssimes, això ja ho sabem. Si no, Espanya peta en quatre dies, i no sembla que els amos de l'Estat es vulguin fer l'harakiri... Diu Sun Tzu: la defensa és per als temps d'escassedat, l'atac per als temps d'abundància... També diu: un exèrcit victoriós guanya primer i entra en batalla després; un exèrcit derrotat, lluita primer i després intenta aconseguir la victòria.

 

Té la Catalunya independentista moltes probabilitats d'eixamplar la famosa base o d'organitzar una insurrecció de tres parells de nassos, la que no va ser possible el 2017? Ara per ara, tot indica que no. La indignació pot anar acompanyada de foguerades, però un Estat que va guanyar (amb totes les males arts del món) la guerra d'Euskadi no ha de témer grans mals d'un adversari desmoralitzat o no disposat a tot ni a pagar-ne el preu. Com diu Sun Tzu: no ataquis quan la victòria no és segura.

 

Quins són els aliats de l'independentisme? Oh, tu, Europa? Au, vinga, siguem seriosos. Ara per ara, zero. I els pocs que hi ha hagut disposats a jugar algun paper, han estat menystinguts o oblidats. Sense oblidar les fantasies, clar. O epifanies puntuals, Taiwan, Islàndia i d'altres, que han passat sense pena ni glòria. Hi ha aliats possibles, ni que sigui puntuals o parcials a Espanya? Jo diria que sí, que cal fer una lectura més fina de la realitat, per exemple, de la manifestació fallida de Colón. Ens estem deixant enganyar pel soroll, per la brutalitat verbal, pels mitjans del Ministeri de Desinformació, Adoctrinament i Propaganda. Però buscar aliats vol dir estar disposats a fer tractes, a pactar renúncies mútues, a establir límits, a gestionar frustracions... i a exercir la intel·ligència estratègica, que ja va essent hora.

 

Quin és el moment per fer un pas endavant? Tornem al punt dos: quan la victòria sigui segura. No quan la derrota sigui més probable. Concretem... El primer 155 ens el vam menjar amb patates, amb una passivitat i una resignació sorprenents, de la qual un adversari intel·ligent en trauria interessants conclusions. Com ens empassarem el segon 155, més brutal, el que vindrà de la mà de Casado, Rivera i Abascal, inspirat per Aznar i beneït per Felipe VI? Imaginem que hi responem amb una improbable revolució popular... fins que arribi la tercera onada, la dels tancs, tan segura com que cada matí surt el sol. Si no tenim clar que enviaran els tancs, si no tenim clar com hi farem front i a quin preu, millor ens estalviem els màrtirs.

 

Tornem a Sun Tzu: si no coneixes l'enemic ni et coneixes a tu mateix, perillaràs a cada batalla.

 

 

I així arribem a l'onada electoral del 2019. I a Sánchez, mal que ens pesi.

 

Deixant de banda partidismes, tacticismes, personalismes, messianismes, victimismes i cinismes, Sánchez és el que més s'assembla a una oportunitat de no perdre-ho tot en una batalla a destemps i mal plantejada, en un garbuix caòtic de falses estratègies, de fantasies, d'indignacions. I al costat de Sánchez, i no em refereixo al seu partit, probablement puguem trobar altres aliats ara invisibles, ni que només sigui per fer una part del camí, perquè Espanya no és la plaça de Colón ni s'han tornat tots bojos ni feixistes... Ah, clar, això no ens agrada, no és el que volíem...

 

Doncs, res, una bona dosi de Casado, Rivera, Abascal, Felipe VI, Felipe González, Aznar i companyia, amb uns quants judicis més, allò del «cuanto peor, mejor», peti qui peti, segur que desvetlla el nervi patriòtic i ens porta a la victòria definitiva, a reactivar aquella fantasmada de la declaració d'independència suspesa i a noves fugides cap endavant que en realitat no porten enlloc. I si ens la fotem -que ens la fotrem- sempre podem llepar-nos les ferides amb infinita melangia... 

 

Això vol dir claudicar o rendir-se? Ni de conya. Una bona lectura de Sun Tzu, molt crua, sense els filtres impostats del «junquerisme és amor», sense abandonar els ferits, ni els presos, ni els exiliats, sense enganyar-se més, obre alguns camins a la victòria, tot i que en el seu moment... I mentrestant, què fem? Seguir perdent la partida o plantejar una jugada mestra, encara que no sigui un èxit total? No sé, jo m'ho pensaria... Com diu Sun Tzu, el més important és la victòria i no la persistència; un exèrcit és com el foc, si no l'apagues, es consumirà per si sol...

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?