Pedro Sánchez tira milles en una Espanya sense projecte. No es pot menystenir mai l’ambició d’un sol home. Desenes de vegades li han sentenciat la mort política i ara pot convertir-se en el pròxim president espanyol. La pulsió que mou el líder del PSOE des del quilòmetre zero madrileny no té res a veure amb la que va empènyer el triple salt mortal de JxSí i la CUP en el temps de descompte. A Catalunya es va imposar la necessitat compartida d’evitar unes noves eleccions però, sobretot, la de mantenir viu el procés. Espanya malda per una segona transició de consens impossible. Les reformes en boca d’uns i altres no encaixen en cap composició conjunta. Però a l’Estat espanyol li cal entrar al túnel de rentat, un encerat lluent i un millor aspirador si es vol garantir la pròpia integritat; emprendre canvis institucionals que modernitzin l’aparell heretat del reciclatge franquista.
El PP paga ara l’autoritarisme amb què ha governat durant quatre anys. La corrupció valenciana ha acabat d’estendre la sospita sobre les corrupteles en la gestió ordinària de l’organització, la pesta de què qualsevol partit vol fugir pel perill de contagi per acostament. Però la factura de Rajoy no inclou, només, una impunitat massa llarga. El president en funcions recull les conseqüències del despotisme. No és la majoria absoluta, sinó la fatxenderia. Les eleccions del 24-M en van ser un preludi: les Illes, el País Valencià, Castella-La Manxa.
Ara només el fracàs de Sánchez pot salvar Rajoy. Al secretari general del PSOE li sobra empenta i ganes de salvar les divisions internes del partit fintant expresidents, exministres, barons i la mateixa Susana Díaz. Però li falten diputats. No pot repetir una vegada i una altra que Espanya necessita reformes constitucionals i obviar que el PP té una lluent majoria de bloqueig al Senat per vetar qualsevol canvi. I a l’independentisme, li convé més Sánchez o Rajoy? Potser Rajoy si el govern de Carles Puigdemont volgués agilitar la desconnexió i la topada final amb l’Estat.
Però l’escenari no és aquest. Davant del 48% dels vots del 27-S sembla imposar-se el carregós engranatge administratiu i una realitat inexorable que transcendeix la promesa del mandat curt de 18 mesos. Una part de l’executiu sosté que la via unilateral només es pot sustentar sobre una majoria social disposada a aturar-ho tot, si cal, per assolir la independència. Hi és? N’hi ha que ho dubten, i busquen una nova votació que demostri superat el llindar del 50%.
Ningú ha gosat explicar tampoc les dificultats d’esquivar les competències omnipresents d’una Espanya determinada a perpetuar-se mentre es repartien carnets d’independentisme, com si tot fos bufar i fer estructures d’estat. Per això un govern espanyol menys bel·ligerant, amb Sánchez al capdavant, permetria els partits independentistes avançar en la bateria d’iniciatives legislatives per al futur estat sense la por constant a la suspensió de càrrecs, les multes, els processos judicials i les inhabilitacions, però també allargar (potser) els terminis del procés. El retorn al pactisme autonòmic sembla impossible. El referèndum pactat, una utopia. Veurem si existeix un camí del mig.
La polèmica del govern sobre la proclamació d’independència prevista al programa electoral de JxSí per al final d’aquesta legislatura és l’evidència més clara del corc que amenaça el projecte independentista. És cert que la desconnexió jurídica no serà mai efectiva si la majoria de la població no reconeix i acata la legalitat catalana sobre l’espanyola. Perquè així sigui, el carrer ha d’assumir també els riscos d’una desobediència civil col·lectiva que planti cara a l’excepció democràtica d’un estat convençut que no necessita legitimar-se a les urnes sinó abusar de l’imperi de la llei. Però, quan?
