Sánchez i Catalunya

"La bunkerització del PSOE és estructural i que excursions com la de Pedralbes no es tornaran a produir"

Un parell de dies abans de la primera sessió de la investidura fallida, Pedro Sánchez es va fer entrevistar en un canal espanyol de televisió per explicar el seu veto a la figura de Pablo Iglesias. Entre d’altres motius, va dir que estem “a les portes de la crisi d’Estat més important dels darrers 40 anys” (es referia a la sentència del Suprem, cal concloure que ja sap quina serà) i que quan això arribi no pot tenir un vicepresident que diu que a Espanya hi ha presos polítics. Després va pujar al faristol del Congrés i, tant dimarts com dijous, va fer tot el possible per deixar clar que Catalunya no pot esperar absolutament res d’ell en clau de resolució democràtica del conflicte. De fet, quan de mala gana va haver de parlar del tema, va calcar el discurs de Mariano Rajoy: “Constitución y Estatut”, afegint-hi aquesta referència tan feridora i displicent consistent en afirmar que no hi ha un conflicte entre Catalunya i l’Estat sinó un problema de convivència entre catalans. A anys llum de la declaració de Pedralbes del 20 de desembre signada pels governs espanyol i català, quan semblava que el PSOE sí que estava disposat a intentar coses diferents.

En aquest debat d’investidura, Sánchez ha fet unes quantes passes enrere i s’ha tornat a bunkeritzar en relació a Catalunya, i a més ha volgut fer-ho explícit i evident. Una interpretació benèvola diria que l’únic que buscava era que ERC anunciés un No que fes aritmèticament insuficient qualsevol acord de coalició amb Unidas Podemos. El no d’ERC hauria estat l’excusa perfecta per suspendre les negociacions amb Iglesias, i Sánchez el va buscar descaradament. “Lo ve, señor Iglesias, si ni tan siquiera sumamos los votos necesarios para la investidura”, hauria dit. Suposem que Sánchez no comptava que ERC s’hauria abstingut encara que ­el candidat Sánchez hagués cremat el llibre de contes de Junqueras en el faristol i després hagués orinat sobre les cendres. Prego disculpes per la imatge potser excessivament gràfica, però crec que així s’explica millor fins a quin punt la decisió dels republicans sembla estratègica: si a Espanya acaba havent-hi un govern ultra, ningú no els podrà carregar els neulers.

 

Aquesta seria, com dèiem, la interpretació benèvola de l’actitud de Sánchez en relació a Catalunya en aquet debat: pura tàctica per esquivar la pressió de Podemos i anar a noves eleccions encolomant-li el mort als independentistes, que això ven molt a les Espanyes. La segona hipòtesi, segurament més realista, és que la bunkerització del PSOE és estructural i que excursions com la de Pedralbes no es tornaran a produir, cosa que condueix a escenaris de gran duresa i màxima tensió els pròxims mesos. Tancament de files de l’estat al voltant d’una sentència dura, i retorn del protagonisme del carrer a Catalunya (un carrer incendiat per l’ira, a diferencia de l’1 d’octubre, que no era protesta sinó proposta). Tot plegat, amb la incògnita afegida de fins on estaran disposades a arribar les dues parts aquesta vegada.

 

Comentaris