Sánchez, el surfista que no controla l'Estat

"És justament la gràcia del sistema, poders que s'equilibren, que a vegades competeixen i que no poden imposar-se fàcilment."

Ni Sánchez ni el seu govern no tenen el control de l'Estat. Són com una mena d'okupes de luxe. Concedeixen entrevistes (poques i poc solvents), anuncien mesures espectaculars, diuen que presentaran un pla o un programa que mai no s'acaba de concretar, escriuen algun tuit, patinen una mica, xiulen, despisten... i sobretot, sobretot, aparenten que tenen el control, que manen, que governen.

 

L'escenografia i el protocol ajuden a dissimular una realitat òbvia: el govern no governa. Pentina les onades, surfeja, però no governa. Espanya és un estat que funciona en «mode pilot automàtic»: el govern espanyol no controla l'Estat i té por de la força profunda de l'Estat. Per això no l'encabrona més del compte i toca el violí, per calmar les feres.

 

Evidentment, en una democràcia, segons els vells manuals de dret polític, cadascun dels tres poders té el seu àmbit i més o menys estan obligats a acceptar que els altres dos tinguin idees pròpies i generin contradiccions, crisis, embolics... És justament la gràcia del sistema, poders que s'equilibren, que a vegades competeixen i que no poden imposar-se fàcilment.

 

Tanmateix, perquè el sistema funcioni, el poder executiu ha de ser això, executiu, i ha de tenir la capacitat de dirigir la maquinària de l'Estat, amb el contrapès del legislatiu i el judicial, a més de la vigilància dels mitjans de comunicació, que serien, si això fos Xauxa, els guardians de les llibertats, de la decència i d'aquesta mena de coses que surten als contes.

 

A Espanya, però, les coses no van així. El govern de Sánchez no controla ni la policia, ni l'exèrcit, ni l'alt funcionariat, ni les regles de joc econòmiques, ni la banca, ni els pressupostos, ni els afers exteriors... Ni tampoc gosa dir res sobre la justícia, perquè li té pànic.

 

Cert, és un govern agafat amb pinces, amb un suport parlamentari raquític. Però encara que tingués majoria absoluta, amb els seus socis toca dallonses, no controlaria l'Estat.

 

L'Estat espanyol fa temps que té un supra-govern. Si coincideix més o menys amb el que voten els ciutadans, fantàstic. Si no, cap problema: s'activen els mecanismes automàtics per saltar-se el govern constitucional i la nau continua avançant, per lliure, amb tota la tranquil·litat del món. La clau del sistema és el domini absolut dels mitjans de comunicació, l'embrutiment de la ciutadania, la construcció d'un marc mental molt poderós, que amaga una realitat terrorífica: una operació d'espoli econòmic sistemàtic, d'esclavització de milions de persones i de prostitució de la voluntat popular i la sobirania nacional.

 

Per sota del supra-govern, a les clavegueres, tenim l'infra-govern. El regne diabòlic i mafiós dels Villarejos, per entendre'ns, que estan perfectament integrats en els mecanismes del sistema, amb absoluta normalitat.

 

 

I al mig del sandvitx, el govern fictici de Sánchez, entestat a fer veure que controla i governa, quan en realitat només surfeja i intenta no prendre-hi massa mal. Guanyar temps, a l'espera d'algun miracle, aquest és el programa, mentre va prenent forma una nova idea d'Estat i de poder que consolidi una monarquia autoritària i patriòtica però venerada pels seus súbdits.

 

Els tres poders de la teoria clàssica de la democràcia liberal han esdevingut tres poders, sí, però molt diferents. El poder imperatiu, el que mana de veritat, des de les ombres de l'Estat. El poder propagandístic, que no és cap broma. I finalment, el poder corrosiu, l'àcid sulfúric que corre per les clavegueres i que s'ho va menjant tot.

 

Temps al temps: això no acabarà bé. De moment, però, n'hi ha prou amb saber que un govern que no controla l'Estat no té capacitat per a res, ni per negociar amb Catalunya, ni per revertir la reforma laboral i el brutal espoli econòmic, ni per fer un país més just i digne. Això d'Espanya va, ara per ara, d'anar tirant fins a l'eternitat, fins que tothom es cansi, fins que tothom es doblegui i s'agenolli i doni gràcies per la propina. El «cuanto peor, mejor» és el mantra de l'Espanya que està naixent, cada dia més forta i desacomplexada. Si algú creu que aquí es podrà parlar d'alguna cosa, que vagi preparant la bandera blanca...

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?