Mentre centenars de milers de catalans destapaven l’ampolla de cava que havien guardat durant molts anys a la nevera per celebrar la mort de Franco, Juan Antonio Samaranch, en aquell moment president de la Diputació de Barcelona, enviava aquest telegrama a Carmen Polo: “En nombre propio y de la Corporación Provincial de Barcelona ruego eleve a S. E. doña Carmen Polo el más profundo testimonio de condolencia por el fallecimiento del Caudillo que a través de una vida ejemplarmente dedicada al servicio del pueblo español constituye ya una egregia figura de la Historia de España”. Mentre centenars de milers de catalans celebraven el final de l’etapa més llarga i opressiva que havia viscut mai el seu país, Juan Antonio Samaranch, falangista des de jovenet, feia un discurs a la seu de la Diputació on convidava tothom a “reflexionar sobre el gran afecto que el Jefe de Estado profesó a Cataluña y que puso de manifiesto a lo largo de catorce viajes que realizó a nuestra región”. Mentre centenars de milers de catalans sentien una rabiosa il·lusió per deixar enrere la foscor de la dictadura, Juan Antonio Samaranch, franquista de professió, va dir que “el mandato de Francisco Franco ha supuesto el período más largo de paz y prosperidad que nuestro país ha conocido desde hace muchos siglos”.
És més fàcil trobar aquestes declaracions als diaris estrangers o a les hemeroteques que no pas als diaris catalans i espanyols d’aquests últims dies. I mira que n’han parlat, de Samaranch! Però la majoria han amagat, dissimulat o suavitzat el passat franquista del personatge. El dia que va morir, la notícia que va emetre el Telenotícies Nit de TV3 no en va fer cap referència. Res, zero, com si aquest passat no hagués existit. El País publicava un reportatge titulat “El arte de la adaptación política” en el qual elogiava la capacitat de Samaranch de canviar-se de jaqueta segons allò que li convenia. En el mateix diari, Xavier Vidal-Folch el titllava de “franquista suave y adaptable”, com si el franquisme hagués tingut una cara suau i adaptable. Sí, sí, El País, aquest diari que aquests dies ens vol fer creure que Garzón està sent perseguit per haver volgut jutjar els crims comesos pel franquisme. La Vanguardia, en un editorial, demanava un carrer amb el seu nom. El Mundo va dir que ha estat el català més important del segle XX. I en fi, podria seguir, perquè la raspallada que li han fet els mitjans de comunicació a Samaranch ha estat exhaustiva. Pàgines i pàgines, minuts i minuts.
La resposta institucional ha estat encara més vergonyosa, amb uns honors que no hauria de merèixer cap ex-càrrec franquista. I això ve de lluny, que tenia la Creu de Sant Jordi, i el Príncep d’Astúries, i fins i tot era marquès! Ara, el PP i Ciutadans han demanat que l’estadi Lluís Companys passés a dir-se Juan Antonio Samaranch. Hereu ha dit que no, però ha assegurat que la ciutat de Barcelona li retrà l’homenatge que es mereix cedint-li un espai públic. Això és tornar enrere, jo creia que es tractava d’anar eliminant els símbols franquistes dels nostres carrers. Ara a veure què li donen, perquè Josep Sunyol, president del Barça i diputat català afusellat per una tropa franquista, té una merdeta de carrer on Crist va perdre les espardenyes, que diuen a València.
També han estat les institucions i els mitjans estrangers els qui s’han encarregat de posar en dubte l’honorabilitat de la feina de Samaranch al capdavant del COI. Jo, naturalment, no sé quanta raó tenen les veus que l’acusen d’haver corromput aquesta institució, però sí que sé que la seva trajectòria jaquetera no parla gens bé a favor seu. No m’agrada la gent que no creu en res, la gent camaleònica que avui va amb aquests i l’endemà va amb aquells.
Els pantans i les carreteres que va fer Franco no el redimeixen de l’horror que va causar. Juan Antonio Samaranch va fer molt per l’esport i l’olimpisme, i per molt que diguin, ell va fer possible que Barcelona tingués uns Jocs Olímpics que van ser un trampolí internacional per la nostra capital. Això en cap cas ha d’oblidar-se, seria molt injust que només se’l jutgés pel seu passat franquista. Igual d’injust que se l’hagi valorat només pels seus mèrits esportius. Juan Antonio Samaranch va treballar per una dictadura que va maltractar el nostre país.
