L’espectacle vergonyós que ha ofert el govern de Catalunya arran de la mort de Juan Antonio Samaranch, instal•lant la capella ardent al Palau de la Generalitat, retent-li honors de cap d’Estat i lloant-lo com un defensor de la humanitat produeix una repugnància extraordinària. Sembla mentida que un govern que es vanta de ser d’esquerres i de defensar els valors democràtics pugui caure tan baix, fins al punt de reescriure la història tot fent passar per demòcrata un falangista. Però la degradació que ha experimentat Catalunya els darrers quatre anys ja s’adiu amb això. I encara és més escandalós el paper d’Esquerra, que, com d’habitud, prenent els catalans per enzes, s’ha dedicat a jugar a dues bandes. Mentre Joan Puigcercós deia que Samaranch “va actuar com un espanyol enemic de Catalunya”, Carod-Rovira, en qualitat de vicepresident del govern, assistia al funeral del personatge tot dient que “sempre va tenir amb les institucions catalanes una relació de respecte i cordialitat”. Emocionant. Ara ja sabem que tot català que vulgui rebre honors de cap d’Estat quan es mori ha de tenir en vida una relació cordial amb el poder. El desvergonyiment és així. Cal recordar a Esquerra que ha estat el govern de la nació, no pas el Partit Socialista sol, qui ha homenatjat Samaranch i que aquest fet constarà en els llibres d’història. Serà bo que tothom sàpiga fins a quins extrems l’actual direcció d’Esquerra va arrossegar el partit i també fins a quins extrems va humiliar els seus votants.
També s’ha fet ben palès que Esquerra assisteix igual a l’enterrament d’un defensor de les llibertats, com en Xirinacs, que a l’enterrament d’un franquista, com en Samaranch. Tot s’hi val quan no hi ha més ideologia que l’afany de poder i s’ha perdut tota consciència del que significa ser demòcrata i ser independentista. És prou sabut que Esquerra, seguint les passes del PSOE de Catalunya, ha deixat de ser un partit per convertir-se en una empresa de col•locació de catalans submisos. Per això la història en parlarà, de la seva direcció. Ho farà, perquè és immoral i èticament inadmissible que continuï en el govern una força capaç de trair els seus propis principis fundacionals i de magnificar la imatge d’un membre destacat d’un règim totalitari que va cometre milers de crims contra la humanitat.
“Sense Samaranch, Barcelona no hauria estat seu dels Jocs Olímpics del 1992”, s’ha repetit aquests dies. I, en dir-ho, el cas encara resulta més esperpèntic, perquè és una explicitació pública de les tèrboles maniobres del Comitè Olímpic Internacional i dels interessos econòmics que l’envolten. És la prova que Barcelona no va guanyar per mèrits propis, sinó pels tripijocs d’en Samaranch. Cosa que lliga molt bé amb l’escàndol del 1999, quan va esclatar el cas dels suborns a membres de la seva junta directiva i que, com recordava recentment The Washington Post, “va derivar en l’expulsió de sis membres del COI i en la renúncia de quatre més”.
Però mentre The Washington Post, The New York Times, Los Angeles Times, The Times, Wall Street Journal, Le Monde, La Stampa, L’express, Süddeutsch Zeitung, Frankfurter Allgemeine, Die Welt, la BBC o la Comissió de la Dignitat blasmaven el feixisme de Samaranch, el govern de Catalunya li retia honors nacionals. Per tant, té raó la Comissió de la Dignitat quan diu que “el Palau de la Generalitat és un lloc reservat a les persones que han defensat Catalunya i la democràcia” i que “Samaranch no compleix aquests requisits” amb la qual cosa “el govern comet un acte de molta gravetat”. Doncs sí, és una vilesa. Però ja sabem que a Catalunya no es lliuren medalles d’or ni es reten honors institucionals a patriotes com Lluís Maria Xirinacs o Manuel de Pedrolo. Al contrari. Quina sort que ja no hi siguin, oi que sí?
Gran excusa, per altra banda, els Jocs Olímpics, per netejar la figura de Samaranch. Seguint pel mateix camí també els alemanys haurien d’enaltir el règim nazi sense el qual el seu país no seria el paradís de les autopistes que és avui. Tot plegat demostra la immensa hipocresia d’un tripartit que en pocs anys ha convertit el govern de Catalunya en una delegació del PSOE sense cap més projecte polític que la submissió incondicional a Espanya. El sotmetiment del País Basc s’ha aconseguit amb la il•legalització d’una part de l’electorat mitjançant un pacte entre populars i socialistes en un despatx de Madrid. El sotmetiment de Catalunya s’ha aconseguit amb el lliurament del país al nacionalisme espanyol mitjançant un pacte entre PSOE i Esquerra en un despatx de Barcelona. Tot el que ens passa, per tant, incloent-hi el muntatge mediàtic en defensa del jutge Baltasar Garzón i l’execrable homenatge institucional a Juan Antonio Samaranch, és fruit de la indigència intel•lectual d’aquest govern i de la seva manca de dignitat nacional. No m’estranya que els periodistes d’arreu del món s’hagin quedat astorats en veure que en els actes en honor d’en Samaranch hi havia les mateixes cares que en els actes en defensa d’en Garzón. Sembla una contradicció, oi? Doncs no ho és, ja que el jutge Garzón, lloat com un paladí dels drets humans, és el mateix que l’any 1992 empresonava demòcrates catalans pel sol fet de ser independentistes i que, com va sentenciar el Tribunal d’Estrasburg, protegia les tortures físiques i psicològiques que aquests van patir a les casernes de la Guàrdia Civil. I en un mateix sentit ideològic, va ser Samaranch qui l’any 1996, d’acord amb els interessos del govern espanyol, va fer que el COI modifiqués la Carta Olímpica i impedís la participació de les nacions sense Estat en els Jocs. Allà on la Carta deia “país”, Samaranch hi va fer dir “estats independents reconeguts per la comunitat internacional”. Des d’aleshores, mentre no sigui un Estat independent, Catalunya no té cap possibilitat de representar-se a si mateixa en les Olimpíades. Tot lligat i ben lligat. No és estrany, per tant, que ara Espanya i tota la cort de dependentistes catalans li retin honors. Els va fer un gran servei i li ho agraeixen.
El més vergonyós de tot, tanmateix, és que hagi estat un govern integrat per Esquerra Republicana qui, com a membre del govern, al costat de PSOE i ICV, ha organitzat la glorificació institucional de Juan Antonio Samaranch, un exdirigent feixista que mai no va demanar perdó pel seu passat i que era l’home de confiança de Francisco Franco, l’assassí de Lluís Companys, president de Catalunya.
