La pandèmia del coronavirus ens ha capgirat la vida. No en va, ens ha posat davant del mirall del present i del futur. Políticament, ens ha mostrat quines qüestions s’han fet bé, i quines s’ha fet fatal (temps hi haurà per rendir comptes!). En aquest sentit, tot sembla indicar que malgrat estàvem avisats, la manca de previsió ha estat el comú denominador de la majoria d’estats del sud d’Europa. Al mateix temps, ens ha demostrat que hi ha personatges funestos, de partits polítics impresentables, que són capaços de fer el mesell de manera superlativa per defensar la seva opció política abans que el bé comú. Francament, crec que aquesta manera de fer política l’hauríem de fer desaparèixer del mapa. Socialment parlant, ha quedat tot pràcticament aturat. Haurem viscut dos mesos de portes endins i amb la sensació que l’aventura més gran de la setmana és anar a llençar el reciclatge o anar a la botiga a comprar queviures. Ara bé, com que sempre miro de ser optimista, i malgrat ara sigui complicat perquè hi ha massa dolor per les morts que pràcticament tots hem viscut, crec que aquest parèntesi l’hem d’entendre com una oportunitat. Em refereixo a que quan puguem sortir de casa hauríem d’haver entès quines coses cal canviar de manera imperativa. I és que si fins ara havíem començat a comprendre que estàvem destruint el planeta, ara ens hem adonat de com una pandèmia pot fer trontollar la nostra existència. En conseqüència, el canvi s’imposa, perquè si aquesta crisi ens ha humanitzat a tots plegats, potser és important que pensem com hem de viure a partir d’ara.
Dit això, permetin-me que els faci una proposta de futur. N’hi haurà moltes, n’estic convençuda, però per algun lloc s’ha de començar a aterrar. Avui em refereixo a salvar la proximitat. I vostès es preguntaran de què parlo. Doncs bé, em refereixo al comerç de proximitat. Durant aquests dies hem sentit a parlar molt dels pagesos, dels ramaders, dels formatgers, de les llibreries i, en general, dels autònoms. I ben fet que han fet de fer-ho! Però crec, que ara que s’acosta el desconfinament, cal reforçar i apostar pel comerç de proximitat, per allò que tota la vida n’hem anomenat -o mal anomenat- els botiguers. Amb la pandèmia, totes les botigues anomenades “no essencials” han hagut de tancar i ara veuen clarament amenaçada la seva existència. Es calcula que el 30% de bars i restaurants no tornaran a obrir, i que moltes botigues petites tampoc. Els parlo de botigues de roba, d’esports, de joguines, de productes naturals, d’electrodomèstics… i de tot allò que es puguin imaginar. Són negocis de persones que obren la persiana cada dia, que donen vida a les viles, que humanitzen la nostra societat, que generen cohesió social i xarxa entre la ciutadania. A més, són una de les activitats econòmiques importants del nostre país i generen molta ocupació. Vostès s’imaginen un poble sense botigues? Servidora, no.
I és clar, alguns potser em diran que ja existeixen Amazon i les grans franquícies. I tenen raó, per bé que habitualment són l’opció menys sostenible de totes. Però el comerç local té unes qualitats contra les quals els grans negocis d’internet mai no podran competir. I és que Amazon mai ens guanyarà ni en assessorament, ni en la proximitat ni el coneixement de la clientela, com tampoc ho farà en la defensa del producte, el servei personalitzat i l’ànima.
Ara ens hi juguem aquesta ànima. L’ànima que el meu besavi Lluís va posar al seu negoci quan el va emprendre fa cent vint-i-set anys. Ara potser entendran que faig aquesta reflexió amb coneixement de causa. I és que d’ençà que fa vuit anys vaig decidir continuar el negoci familiar, hi he pensat més que mai. Comprendran que una cosa és ser petita i córrer entre taulells, i l’altra ben diferent és defensar-ho cada dia.
En fi, el futur d’aquesta proximitat està a les nostres mans perquè com a consumidors podem triar on consumim i, en conseqüència, per quins valors apostem. Però també està a les mans del nostre govern. I és que està molt bé que pensin en els autònoms de manera genèrica, però també és vital que facin polítiques valentes i decidides que protegeixin el model i tot el que implica per a les nostres viles i ciutats. Si no és així, el mirall del futur serà molt negre. Se’ns gira feina, no troben?
