Un cap de setmana dur, sense president al balcó, ni control efectiu de la República. Sense gaires notícies, la majoria dolentes: Trapero acata. Espanya comença a aplicar el 155 on pot. Vol imposar eleccions en 7 setmanes. Algun bri d’esperança dels alcaldes que demostren la seva lleialtat a la Generalitat actual, fins i tot amb humor.
Puigdemont apareix per Girona i crida a la resistència democràtica davant d’unes escales. El diumenge silenci complert excepte per la victòria del Girona sobre Madrid, que molts prenem com un presagi del futur, i uns altres senzillament disfruten.
La pregunta queda: què passarà el dilluns? Què volen que fem? Anar d’excursió ens diu l’Assemblea i Òmnium. Molt neguit. Però els catalans ja som mestres de la paciència. Dilluns celebrem la foto del Puigdemont feta a Palau mentre que els que estem esperant fora no l’hem vist ni a ell, ni els núvols de la foto. Alguns consellers arriben a la feina, però no hi ha res clar. Ho hem perdut tot? On és la nostra República tant durament batallada?
La humiliació que hem servit a l’Estat l’1 d’octubre a ulls de tot el món assegura una resposta desproporcionada i violenta. Afrontar cossos de policies o funcionaris en despatxos no pot acabar bé, i com a mínim no seria la ‘Catalan Way’. El president, els dies 10 i 26 d’octubre ha demostrat claríssimament que l’interés de l’Estat no és arribar a cap solució sinó esclafar-nos del tot. Ni la capitulació complerta en forma d’eleccions autonòmiques a canvi de no res no els ha estat suficient.
Com, llavors, podrà batallar-hi la República? Ja hi ha massa màrtirs, i no poden ajudar gens des de la presó. El que necessitem ara és algú que sàpiga retrocedir dos passos fins a una posició de força. Per exemple a Bèlgica. És un desafiament directe i per tant una jugada molt més arriscada i alhora més estratègica que no quedar-se a Girona a esperar la injustícia espanyola. Un moment clar de ‘Alea jacta es’. També demostra el seu compromís amb la via pacífica i per tant amb Catalunya i amb la seguretat de la seva gent.
Des de Brussel·les, el Govern pot protegir l’existència de la República mentre es desplega la ‘resistència democràtica’ a Catalunya, es comença la lluita legal i s’insisteix en el reconeixement internacional.
I si l’Estat, revelant el que tothom sap i que es va quedar manifest l’1 d’octubre—és a dir, que no té la capacitat per controlar Catalunya i que la societat civil és més determinada que mai—crida eleccions en temps rècord, ens facilita un terreny on podem legitimar el nostre Parlament i el nostre Govern. De nou. Un terreny creat per ells i per tant que ells no poden negar.
Aquelles set setmanes es poden fer servir per començar el procés constituent que és el marc necessari i fonamental del nou país. Necessitem que hi treballi tothom per saber exactament com serà aquest país que construïm i com serà diferent del que tenim amb Espanya. Amb la nova República ja existent, aquestes propostes donaran una garantia de ser molt més que no exercicis gratuits i reunions interminables: hi ha un marc legal real on poden aplicar-se. Tenim la sort de tenir l’energia i les idees de tots els comités de defensa del referèndum i de la República. I totes les diferents comissións que al llarg d’aquests anys han treballat tant per començar el procés constituent. S’ha picat molta pedra ja. I aquesta és la nostra oportunitat d’integrar els comuns i altres sobiranistes i qualsevol persona que de veritat vol constuir un país millor.
Per últim, hem de guanyar les eleccions el 21 de desembre. Seria interessant que els mateixos diputats del Parlament que van ser destituïts pel Govern espanyols es tornessin a presentar—perquè quedi clar que el que volem és reafirmar el Parlament que ja vam triar el 27 de setembre de 2015. I hem de tenir observadors internacionals per assegurar que Espanya no faci trampa—que no pugui illegalitzar els partits que no els agraden, ni inhabilitar polítics que no són del seu gust. Hem d’assegurar qeu Espanya posi en qüestió la seva pròpia legitimitat insistint en una votació justa.
I quan guanyem el 21 de desembre, quan triem un parlament pro-independentista de nou, amb quins siguin els partits individuals o coalicions que es vulguin presentar, associats per un nom en comú si això ajuda, haurem solidificat la nostra causa, i cap senador de Madrid ni d’enlloc podrà parar el reconeixement del nostre mandat per part dels països del món per la República de Catalunya.
