Quan es va estrenar la pel·lícula “Salvador” (2006) de Manuel Huerga basada en el llibre de Francesc Escribano vaig demanar al meu fill que m’acompanyés a veure-la. Tenia 15 anys i li vaig dir que no me’n veia amb cor d’anar-hi sola (cosa estranya en mi) pels records que em portava.
Justament jo també tenia 15 anys quan es va executar Salvador Puig Antich al “garrote vil” i penso que és un d’aquests fets que ha quedat gravats a la memòria dels catalans d’una forma especial. Així com tots els americans recorden exactament què estaven fent i on eren quan va morir el president Kennedy, he comprovat que la brutal execució d’un jove anarquista que havia atracat bancs, certament, però sense bombes ni cap delicte de sang en el convuls tardo franquisme, ha deixat la mateixa petja profunda en la història individual i col·lectiva de tots aquells que ho vam viure.
Malgrat que a casa no es parlava massa de política en aquells anys, la nit en què es va conèixer la sentència vaig sentir veus altes al menjador i sobretot l’expressió “collons” per part del meu pare. No vaig gosar preguntar però l’endemà a l’escola la Cristina Bastit (QEPD) que estava molt més assabentada de política que la resta ens va explicar que matarien un noi per ser anarquista sense que hi tingués a veure que hagués fet algun atracament a bancs (els cops als bancs eren habituals en aquella època), que fins i tot el Sant Pare havia escrit a Franco perquè li commutés la pena de mort per presó però que no hi havia hagut forma de convèncer Franco.
A casa en vaig parlar, em va sorprendre la commoció dels meus pares, no era que m’ho semblés a mi o a les meves amigues que allò era molt gros: era molt gros.
Va ser el primer cop a la vida que vaig anar a una manifestació i vestida amb l’uniforme de les Dominiques. Els grisos van sortir de l’Ajuntament de Girona i ens van córrer al darrere fent anar les porres a tort i dret, nosaltres només cridàvem “no a la pena de mort per en Salvador Puig Antich”, encara avui em costa de creure aquella repressió brutal a la plàcida Rambla.
En sortir del cine amb el meu fill Guillem vam callar una estona llarga, no sabia si ho feia per respecte als meus records (el pare i la Cristina que ja no hi són) o perquè estava impressionat. Li vaig dir alguna cosa com que li agraïa que m’hagués acompanyat que ja suposava que potser se li havia fet llarga i em va contestar lacònic “m’ha agradat molt”. Sorpresa li vaig demanar quina escena li havia causat més impressió (estava segura que seria la del final amb el “garrote vil”) però sense pensar-s’ho em va respondre:”Quan la professora de gimnàs li pregunta a la seva germana petita per què no juga a bàsquet i ella li diu és que avui han matat el meu germà”.
Aquella nena és una dona, la Merçona Puig que ha tornat de l’Argentina buscant justícia per en Salvador Puig Antich, el germà que Franco va fer matar d’una forma tan cruel; la Merçona i la seva família no es poden sentir víctimes perquè ningú no ha reconegut encara aquell monstruós mal que se’ls va fer, perquè al ministre franquista de llavors, Utrera Molina (sogre de l’actual ministre de justícia Ruiz Gallardón) ni tan sols se li han exigit explicacions, no han sigut capaços ni de demanar perdó.
Aquesta és la democràcia espanyola.
