L’altre dia, en cotxe cap a Lleida per a una presentació del meu nou llibre, vaig sentir una entrevista a la Ser. Els senyors (no sé qui eren) parlaven de la ‘maldita realidad‘, la ‘dura realidad‘. Pobres independentistes, que creien que podrien canviar la seva situació. Ai las. Després, vaig sentir una entrevista amb en Jaume Collboni a RNE4 en què descrivia ‘topar amb la realitat’. No és casualitat que vulguin pintar un món en què el canvi és impossible. Ells no volen el canvi—ja els van prou bé les coses tal com estan—però això no el fa impossible.
Aquests eren justament els mateixos que deien, durant un any o més, que no hi hauria referèndum. Que era impossible. Que no podíem. Que no ens deixarien.
És interessant mirar les dades del CEO per veure l’efectivitat d’aquest discurs. Només la meitat dels que estan en contra de la independència pensen que la gent del carrer pot influir en el que fan els polítics. En canvi, més del setanta per cent dels independentistes ho creu. Com diu l’efecte Pigmalió, si creus que és possible, és molt més probable que ho intentis. I, si ho intentes, tens possibilitat de guanyar. Nosaltres ho creiem, ho intentem, i així vam elegir un parlament independentista per primera vegada en la història, vam demanar un referèndum, vam mantenir els col·legis oberts, i vam celebrar el referèndum. I vam guanyar.
[FIL] Algunes diferències entre indepedentistes i no independentistes (1) pic.twitter.com/g3o1asuu8Y
— C????? K??????? (@SergiCastanye) 21 de novembre de 2017
Després parlen molts d’ingenuïtat. De naïfs. A mi m’ho diuen constantment. Però, si ens titllen d’ingenus, és només perquè hem gosat de canviar un món que no ens va bé i de pensar que la democràcia pugui funcionar. L’altre dia, algú em va explicar que tenia un amiga anarquista que havia anat a votar el dia 1 d’octubre perquè tota la seva vida li havien dit “si valgués la pena votar, ho prohibirien” i es va adonar que ho havien prohibit perquè per fi valia la pena.
Ser ingenu és creure mentides i promeses falses, com que el Gobierno espanyol—del color que sigui—pactarà mai amb Catalunya, que el tractarà amb respecte, fins i tot amb afecte. Ser ingenu és imaginar que el Gobierno espanyol representarà mai els interessos de Catalunya, que el PSC farà res més que electoralisme com han fet posant Ramon Espadaler a la seva llista, que Ciudadanos algun dia farà alguna cosa per combatre la corrupció a part de prometre combatre la corrupció.
Ser llest és veure el món com és i tenir una visió del que podria ser, i no acceptar l’arbitrarietat de la història sinó insistir en la voluntat pel futur. Ser llest és no rendir-se davant de límits posats pels altres, sinó escoltar la veu d’un poble per traspassar tots els murs que facin falta.
Quan et diuen ingenu per creure en la democràcia, t’estan dient que la democràcia no existeix. Que només existeix per ells. Quan et diuen que la democràcia només funciona si segueixes la llei, estan oblidant Nelson Mandela (i tants d’altres) que van anar a la presó conforme a les lleis actuals i repressives dels seus països, en el seu cas durant 27 anys. 27 anys legalment però no democràticament empresonat.
Va ser Mandela qui va dir que “sempre sembla impossible fins que es fa”. Ens volen callats i tancats i sense esperança, perquè així poden anar fent el que volen.
La cita rellevant que més m’agrada, però, és de Gandhi. Va dir: “sigues el canvi que vols veure al món”. O en paraules de la nostra estimada Muriel: “Nosaltres som el somni.” Si hem de acceptar que ens diguin ingenus per rebutjar els límits dels altres, doncs acceptem-ho. Perquè en rebutjar la ‘dura realitat’ que només és real si l’acceptes, en actuar de manera democràtica, no-violenta i positiva és justament com fem un espai per a la democràcia no-violenta i positiva. La creem fent-la.
