Saloufest

"Els seus culs a l'aire i els seus crits són una denúncia"

Aquests darrers dies s'ha parlat molt de Salou. Sí, tot ha vingut motivat pel desembarcament a la localitat d'estiueig tarragonina de 8.000 universitaris amb ganes de gresca, els quals hem pogut veure ben divertits per la televisió. Entre les moltes coses absurdes que he pogut fer durant aquestes passades vacances de Pasqua, una d'elles ha estat anar a Salou, tot per investigar amb els meus propis ulls l'abast del desastre.

No hi he trobat res de destacable, però: jo també esperava centenars de jovenots corrent amb bolquers, cridòria de fèmines borratxes, cervesa i whisky amb cola caient del cel i càntics i companyonia i festa i oblit i llibertat de sentir-se fora de tota mesura, vigilància o llei, la jungla urbana esbatanada a la follia. Per desgràcia, però, no vaig trobar res d'això. Els primers 4.000 savis ja havien marxat, i els altres 4.000 erudits de la faràndula encara no havien sortit de les seves cases angleses. Vaig estar tranquil, i vaig dedicar els dies a la semàntica i les nits a l'astronomia.

A Mallorca, sigui dit de passada, ja estem sobradament acostumats a tot això. La festa, la discoteca i l'alcohol són el nostre medi social natural, constitueixen el cor de la identitat illenca des de fa unes quantes dècades. Allà rebem catèrvoles immenses d'aquesta mena d'exèrcit de la festa i l'aldarull, sent Mallorca i Eivissa un dels destins turístics preferits per tota aquesta gent assedegada de discoteques i licors espirituosos. Vam passar de guardar ovelles a pasturar guirigall (aquí hi ha un joc de paraules), tot en una dècada, la dels seixanta, amb tot el seguit de canvis socials, mentals i polítics que això va comportar.

No ens espantem, doncs, perquè sobre aquesta disbauxa hem fundat una economia —la comunitat més rica d'Espanya, poca broma, doncs—. Així com a moltes contrades del món viuen del petroli, nosaltres vivim del pixum del turista.

Li deixem evacuar la bufeta a qualsevol racó, sempre que ens permeti buidar-li la butxaca d'una o altra manera. I així que arribin a milions! Això mateix han vingut a dir els portaveus de la realitat catalana —empresaris i polítics—: "la pela és la pela" i que els borratxos deixaran més de sis milions d'euros de beneficis (ai, meravellosos en temps de crisi). El borratxo jove crea ocupació, dóna feina, compra un llit, beu cervesa, menja a migdia i a la nit i vola en un avió que pot ser també és dels nostres.

La sordidesa de tot plegat, però, arriba fins a un punt en què ja circulen llegendes urbanes. Coses semblants es conten des de fa estona a Mallorca i a les platges d'Eivissa, però ara ja les sentim explicar per aquestes contrades.

La llegenda ens diu que hi ha tot un plegat d'homes tèrbols que aprofiten les borratxeres de les boniques ciutadanes angleses per a mantenir-hi relacions sexuals, tot perquè elles estan tirades sense sentit a l'arena de les platges. Explica el conte que elles no se n'adonen de res, i que ells són com vampirs, criatures nebuloses de la nit eixorca, violadors de bona fe. Explica el conte que les senyoretes no s'adonen de res fins que tornen a casa, quan troben a faltar les seves menstruacions, i llavors tot són llàgrimes, dubtes, avortons o nou mesos d'espera, al final dels quals sorgeix del fons de la feminitat més sol•lícita un filló d'algun color poc català —ja ens entenem—, encara que sobradament tendre i successor d'una estirp totalment anglosaxona.

Bé: no sé si creurem cap d'aquestes històries. El més important és saber què volem fer de tot plegat: Barcelona ja s'ha convertit en l'orinal més atractiu del Sud d'Europa, i ara Salou pot venir a perpetuar el reclam d'un país que vol assemblar-se a Xauxa, tot perquè aquí no hi ha llei ni ordre ni coaccions de cap mena. ¿És això el que volem ser: el País de la Dipsomania, el paradís dels alcohòlics de cap de setmana? ¿Pot ser l'oasi català estava ple de cervesa, i se servien tapes i paella sota les palmeres de compromís?

Al final, tot es redueix a l'ordre públic. El problema no són els 4.000 o 8.000 jovenots i al•lotones necessitats de disbauxa i frec a frec genital, que no ens enganyin. Ells no són el problema. És massa fàcil fer-los sortir per la televisió saltant i ensenyant les galtes del cul o un pitram suat i túmid, és una maniobra que només té per finalitat distreure'ns de l'arrel de la qüestió: els seus culs a l'aire i els seus crits són una denúncia! Posen de relleu la misèria moral i material que governa el país.

Hi ha un imbècil que s'emborratxa pel carrer i s'abaixa els pantalons: però hi ha tota una administració local i autonòmica, tot un cos social i polític i empresarial que ho veu i no fa res, un fet molt més censurable —molt més censurable!— que l'abaixada de pantalons d'un pobre infeliç embriagat.

En un país així, governat d'aquesta manera, també vénen ganes d'emborratxar-se i posar-se a cridar. I que la festa no pari: ens divertirem fins a morir, o fins que el país faci els últims badalls d'incompetència i ximpleria.

El problema som nosaltres, doncs, de quina manera deixem que se'ns en riguin a la cara —per una misèria! Aquest país és un paradís buit, una quimera sense cap ni peus perquè el governa una conxorxa de titellaires, sense tenacitat ni imaginació ni cap tipus de fermesa. I l'acusació de més pes que podem fer és emborratxar-se i xisclar amunt i avall de les Rambles o dels carrers de Salou, últim paradís artificial d'aquest país de fantasmes.

La vergonya és per nosaltres, doncs, i aquells culs a l'aire, i aquells crits i pixats són nostres, ens parlen a nosaltres, ens defineixen, tal com els nets carrers anglesos, i el seu ordre públic, i les seves lleis sòlides i centenàries defineixen la grandesa d'Anglaterra, on tots aquells nois i noies tornaran a fer gran el seu país, mentre aquí sota nosaltres anem servint copes i esperant el següent avió ple de jovenalla i de misèria.

Això cansa. La recomanació literària és el llibre d'aforismes sobre el Barça que acaba de publicar el meu amic Quim Torra, Barçaforismes, de Joan Guasp, un escriptor mallorquí tan barcelonista com perspicaç i de gran cor.

Brindem per Messi i per les tetes de les joves angleses. Salut!

 
 

Comentaris