Safira, de Magí Sunyer

Em sembla que en algun altre lloc han dit (i jo subscrit) que Magí Sunyer (1958) era una mena de tot terreny literari. I es pot justificar o argumentar de diverses maneres, però procurarem ser concisos i evitar les redundàncies. Sunyer és doctor en filologia catalana i imparteix classes de literatura a la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat llibres de relats, amb un dels quals, La serp (1990), va guanyar el premi Víctor Català, però també ha escrit novel·les, assajos i, sobretot, poemes. I, a part d’això, també ha escrit i publicat teatre, tot i que aquest darrer gènere sembla que és el menys prolífic de tots els que conrea.

Avui Sunyer és objecte d’article perquè recentment ha publicat el drama Safira, una peça teatral amb quatre personatges: Safira, 30 anys; Max, 55 anys; Ismael, 45 anys i Liliana «sempre jove, bella i fràgil». Els ingredients d’aquesta combinació són prou diferents els uns dels altres, motiu pel qual especifiquem les edats, però el que és més destacat (a banda de Safira) és el paper de Liliana, que equivaldria a tindre un narrador a escena, que es dirigeix al públic i opina —i apunta, també— lliurement, i amb la particularitat que interactuarà amb la resta de personatges estranyament. Aquesta diferenciació dels espais de representació escènica ens porten a un teatre minimalista, que sobretot té cura de les accions i poc de l’entorn —al cap i a la fi, no és això, el teatre?

Que Sunyer és un lector bregat crec que queda fora de dubte per la seva trajectòria, ja sigui com a professional o com a escriptor. Però aquest fet no sempre queda palès a les obres, siguin de qui siguin. Aquest no és el cas, perquè Sunyer s’inspira en autors que cita implícitament —i explícita, a la nota final — com són Goethe, Shakespeare o Joan Ramis i Ramis, un dels autors del neoclassicisme català. Aquest mateix domini i coneixement de la tradició literària, el porta a introduir a part de l’obra alguns fragments versats i cantats.

Des del meu punt de vista, però, crec que Sunyer condueix bé l’obra perquè, en un cert moment en el qual sembla que l’obra decaigui, els esdeveniments tenen un gir, un desencadenament, que propicien que l’obra posi a relluir el seu dinamisme autèntic. Potser no és la millor obra literàriament parlant de Magí Sunyer —relativament a la resta de producció que conec—, però sense cap mena de dubte podem afirmar que, per no dedicar-se gaire a fer teatre, ens demostra que coneix les regles del joc, i ho fa amb un drama cru, passional, que se sosté d’una forma inequívoca i clara.

La història de Safira és clara: és una dona que no pot exercir la seva llibertat, és esclava del seu cos i d’un home que la té totalment subjugada a la seva voluntat, discrecional i salvatge. Potser en aquest cas veiem que la «pobra» Safira està així perquè és una immigrant, sense papers ni recursos, i l’únic que té per subvertir aquesta realitat és el seu entrecuix.

I si hi pensem una mica més, veurem que la Safira que fa tot això pot ser a la casa del davant, a la de sota o a la del costat, que pot ser aquella dona que ens creuem a l’autobús, al metro o al mercat. Pot ser, fins i tot, la nostra metgessa. I si fem un cop d’ull veurem que el distanciament només fa, en aquest cas, que acostar-nos a la història de milers de dones que no poden viure com el que són, un ésser humà. Pensem-hi, que ens farà bo.