Quins sacrificis farem?

"No podem continuar ignorant més temps que l’èxit dependrà de la nostra abnegació per l’ideal de la independència de la Nació"

Fa un parell de dies m’atura un home de mitjana edat a la rambla del Poblenou de Barcelona. Parla un castellà pulcre i és directe en les seves paraules: “Yo a Vd. le conozco de la televisión y és independentista, ¿verdad?”. “Sí”, afirmo. Tot seguit m’encaixa la mà amb cordialitat i iniciem una breu i interessant conversa. Ell es declara també partidari d’una Catalunya independent, però amb el to de qui coneix bé l’enemic (pel seu accent sospito que és nascut en terres castellanes), em confessa que no veu als catalans prou disposats a fer els sacrificis necessaris per trencar amb l’Estat. No contempla arribar a l’objectiu sense conflicte i patiment.

Sentir parlar així de la pàtria a un castellanoparlant genera esperança. Amb tot, el que més m’havia cridat l’atenció del meu interlocutor era la seva insistència en el “sacrifici”. Semblava com si m’hagués llegit el pensament perquè sempre he pensat que fallem per aquí. Naturalment, vivim en una època de confort, oci i hedonisme que no convida gaire a sacrificar-se per gairebé res i nosaltres els catalans no en som una excepció. Sempre ha estat així?

Cal reconèixer que el nostre mal no ve de fa quatre dies. L’any 1957, l’insigne patriota i socialista català Manuel Serra i Moret, en el seu llibre “Ciutadania Catalana”, deia de l’estat espanyol que “no és un estat nacional ni sociològic, ni un embrió d’estat de cap mena, sinó una empresa de cretins, una reserva de retardats que el món es guarda com a experiència única”. Dels catalans en relació amb aquest fet, afirmava que no hi teníem res a veure i que la nostra culpa només radicava en “no haver fet els sacrificis necessaris per desfer-nos d’aquesta pestilència”.

Poden canviar els règims que el governen, però l’essència de l’estat espanyol continua essent pràcticament la mateixa i la nostra poca predisposició pels sacrificis sembla que també. No podem continuar ignorant més temps que l’èxit dependrà de la nostra abnegació per l’ideal de la independència de la Nació. Mentre Espanya ens neutralitzi a còpia jugar amb la nostra por, tenim la partida perduda.  És l’única carta guanyadora que tenen i voldran aprofitar-la fins al final.

 

Ens espanta el conflicte i l’enemic ho sap prou bé. Qualsevol situació de forta tensió amb Espanya, fa que recordem la repressió i la venjança. Són les coses que té l’inconscient col.lectiu dels pobles. Vegem si no com les accions de protesta que puguin haver-hi a Catalunya per raó de les conseqüències judicials derivades de l’anomenat “procés”,  sempre tenim la sensació que es queden a mitges. Tot i que hi ha energúmens que surten als mitjans de comunicació espanyols i ens acusen de nazis o terroristes, les seves expressions queden en un no res quan hom veu com l’oficialitat independentista rebutja els posicionaments polítics “radicals”. El capteniment beatífic per contrarestar un discurs independentista dur i rotund acabarà per fer antipàtic a un sector del mateix independentisme.  

No confiem per més temps en aquells que ara es limiten a gestionar una derrota des de les institucions. Ens diran que al que màxim que podem aspirar és a la poqueta cosa que ells poden arribar. Gent així és incapaç de sacrificar-se per res que no sigui la seva pròpia supervivència personal. Farem nosaltres el mateix?

 

Comentaris