Saber mantenir el lloc

"El relat de l'independentisme oficial sovint resulta poc convincent"

Els independentistes gairebé mai ens preguntem perquè encara ens governa Espanya. Possiblement perquè intentar respondre aquest interrogant significaria també fer un acte d'introspecció col·lectiva que ens encararia amb una sèrie de flebleses que mai són agradables de constatar.

 

Si fem la pregunta en qüestió als nostres connacionals la majoria respondrà que tot plegat és perquè sempre hem perdut les guerres. No seré jo qui negui aquesta evidència, però fins i tot en la derrota hi ha alguna responsabilitat dels vençuts per no haver sabut evitar-la. La nostra primera errada és no considerar que fer una independència és fer "una guerra". De fet, ens costa sempre saber interpretar en la situació en la qual estem i mirem de posar-nos en la pell dels altres per intentar convèncer-los de les nostres bondats. Per aquesta raó fem la impressió d'anar d'aquí cap allà sense un rumb fix. Només cal mirar els canvis continuats que ha patit l'anomenat "full de ruta" del procès. El filòsof Joan Crexells (1896-1926) ja va copsar aquesta deficiència de la nostra personalitat col.lectiva: "El català té el do de la ubiqüitat sentimental. És col.loca en tots els llocs imaginables. Això és la causa, potser, del nostre fracàs com a polítics. Exactament el contrari passa amb l'anglès. Per a l'anglès, l'únic lloc existent és el seu".

 

En efecte, anem d'un lloc a l'altre. Un dia som partidaris de fer eleccions plebiscitàries però no apliquem el resultat. L'endemà volem pactar amb Espanya, però si no vol, diem que tirarem pel dret encara que mai ho acabem de fer. Si parlem de la llengua catalana, la majoria de l'independentisme sap perfectament que mantenir la cooficialitat amb l'espanyola ens aboca a la seva minorització (encara més) com indiquen les veus més autoritzades. Tot i així, fem el paper de fer veure que l'estimem tant com si fos la d'en Verdaguer. Coses així són les que ens fan que ens vegin poc consistents. El nostre lloc és com estar en una subhasta permanent.

 

Per tot plegat, el relat de l'independentisme oficial sovint resulta poc convincent. Ara, a més a més, hi ha destacats dirigents del país que diuen que volen fundar un estat català amb l'arma indestructible de l'amor. Si algú ens vol prendre per idiotes sense que cap veu mostri el seu desacord, es que estem arribant a un punt preocupant d'ingenuïtat. No és gens amable dir-ho, però trencar la unitat territorial d'un estat sense acord entre ambdues parts requereix una certa dosi de mala bava i estar disposats a perjudicar a qui calgui. Estem decidits a fer-ho?

 

 

No ens hem examinat prou en els darrers anys. Preferim construir un discurs complaent amb nosaltres mateixos al marge de qualsevol anàlisi rigorós. Fan nosa aquelles opinions com les de Joan Crexells perquè ens posen davant del  mirall. Per la seva banda, Espanya, acostumada a examinar en detall als que té sota el seu poder, mai es mou del seu lloc. Obligar-la que ho faci requereix una metalitat col.lectiva disposada a acceptar que hi haurà qui sortirà perdent amb un futur estat català. D'aquí i d'allà. Un statu quo que dura com a mínim tres segles ha generat unes dinàmiques polítiques, socials i econòmiques que ha significat greus perjudicis per a una majoria de catalans (per això apostem per la independència), però també grans beneficis per a molts dels còmplices que Espanya té dins de casa nostra.  No estaran disposats fàcilment a perdre-ho sense presentar batalla.

 

Aquestes són reflexions que s'haurien de fer els dirigents dels partits independentistes i traslladar-les als seus votants. D'aquesta manera deixarien de tractar-nos com a un simple número del  cens electoral en lloc d'actors polítics que estem capacitats per discernir i valorar una situació social i nacional concreta. Ho hem demostrat a bastament, perquè, al capdavall, hem estat nosaltres qui ha portat a la classe política cap a l'independentisme.

 

Comentaris