El 12 d’abril de 2015 es va celebrar la tercera AGO de l’Assemblea Nacional Catalana a Lleida. Jo hi era com a membre de ple dret. Era la primera vegada que l’entitat va parlar obertament de construir la República catalana. L’encara avui alcalde de Lleida, Àngel Ros, era convidat per donar la benvinguda al públic com a representant de la capital de la Terra Ferma. Va rebre una sonora xiulada per la seva posició contrària al dret a l’autodeterminació. Personalment, em va incomodar malgrat les profundes desavinences que tinc amb el personatge. Tampoc li va agradar a la llavors Presidenta Carme Forcadell que, en un gest encertadíssim i ple de dignitat, va demanar als assistents que respectessin la llibertat d’expressió de l’intervinent. Fer República és també això: saber escoltar encara que no t’agradi el que diuen els altres.
Un gest ben diferent que el del fiscal en cap de Barcelona, el president del TSJC i altres juristes que divendres van demostrar sobradament que ni saben escoltar ni respecten altres idees que no siguin les pròpies en deixar plantat el President del Parlament de Catalunya Roger Torrent, segona autoritat del país, mentre denunciava l’existència de presos polítics en el seu discurs durant un acte al Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Puc entendre que el seu abús de poder i la persecució clamorosa de gent pacífica per delictes ficticis pot afectar-los emocionalment. Però per la posició que ostenten, haurien de ser una mica més responsables dels seus actes i, com a mínim, acceptar la crítica en lloc de fer-se passar per víctimes quan són coautors de la repressió judicial i còmplices de la regressió democràtica. En una democràcia, la llibertat d’expressió s’ha de preservar, respectar sempre i garantir-la a tothom.
Tornant a l’ANC, aquest cap de setmana se celebra la setena AGO d’aquesta organització de la societat civil que ha estat determinant en molts moments del procés d’independència. A Europa, no hi ha cap entitat amb una capacitat de mobilització ciutadana tan potent. Una entitat transversal que en els darrers temps, però, s’ha anat convertint tristament en una mena de plataforma dirigista al servei de partits polítics, allunyant-se així de la seva pròpia raó d’existir. La força de l’entitat rau principalment en la transversalitat social i ideològica dels seus socis i en el voluntariat. L’ANC hauria d’aprofitar les setmanes vinents per reflexionar i recuperar el seu tarannà transversal, per obrir una nova etapa i treballar per assegurar que el procés de construcció de la República estigui obert a tothom i s’hi trobin totes les sensibilitats.
Ara que estem veient quasi cada dia com la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol està sent perseguida per terra, mar i aire, és un bon moment per reafirmar que el projecte republicà va de defensar-la sense pal·liatius i sumar demòcrates. Hem de demostrar-nos incansablement que som gent que sap escoltar, que vol debatre i consensuar, que som gent de pau que no renúncia als seus ideals, que sabem posar-nos d’acord per un bé comú, que volem cosir idees diferents perquè estem convençuts que les diferències són una font de riquesa, que acceptem les crítiques, i sobretot, que allò que importa realment és on anem i no pas d’on venim. Per tant, l’ANC hauria de saber conjugar aquests elements per teixir més complicitats i plasmar la diversitat del nostre país. Aquesta és la millor manera de seguir sumant.
