Un amic em comentava que l’agost passat, tot navegant entre Mallorca i la costa catalana, es resistia a llençar al mar les seves restes de menjar perquè tenia la sensació que contribuiria a alterar-ne l’estat natural, ja que els peixos no menjarien d’altres peixets o plàncton del seu entorn, sinó menjar humà. Una actitud basada en la bona fe i les ganes de fer les coses bé.
Però resulta que m’ho va explicar la setmana passada mentre llençava una cullerada de cigrons al mar, tot dient que havia canviat el punt de vista i que si no, el menjar aniria a parar a les escombraries en comptes de fer profit a algun animal. Que ben mirat el mar està ple de coses artificials i contaminants, porqueries de tota mena i consistència que els humans hi aboquem. Havia decidit que allò que no es podia menjar ell, ho donava al mar i amb la consciència ben neta.
Les persones de bona fe, les normals, vaja, ens apuntem a les causes que ens semblen bones, justes, que tendeixen a reparar danys, que salven vides o en milloren les condicions, o que preserven els entorns naturals. Gràcies a això s’engeguen corrents d’opinió i moviments de masses absolutament positius i necessaris, i sovint s’usen instruments i tècniques de màrqueting -com en qualsevol altra activitat- per facilitar l’èxit de la creació de tendències. És l’activisme de marca.
No estem excusats, però, de preguntar-nos què hi ha darrera de cadascuna de les causes, si només hi ha ànim i efectes positius o també n’hi ha de colaterals negatius, o si algú pot explotar la bona fe tot entabanant i disfressant de grans principis els seus objectius particulars.
L’altre dia vaig acompanyar una filla a comprar unes sabates. Una coneguda marca ha fet dos models pràcticament idèntics amb dos materials diferents: un de cuir -que és un material natural, reciclable, biodegradable…- i unes altres que anomena “veganes” pensades per a la gent híper-conscienciada. Vaig preguntar de què estaven fetes i efectivament no contenen cap part d’animal, sinó que estan fetes de plàstic, és a dir que deriven del petroli. De manera que elevant per sobre de tot el benestar animal, acabem abonant la indústria del petroli, l’extracció i el transport, la transformació, la producció de plàstics i la contaminació que genera en tots els medis… Sabates veganes! Jo penso que cal ser crític tant amb els que tenen la barra de fer passar bou per bèstia grossa, com amb els consumidors quan no reflexionem prou ni cerquem arguments i punts de vista contraposats, i ens empassem massa de pressa tot allò que és mainstream i bonisme institucionalitzat.
Hi ha una mini-sèrie de la BBC que ho està petant: “Years and years”. Molt recomanable. Intel·ligent, aguda, ben dirigida i interpretada. Amb un guió que és un exercici de prospectiva crítica del que pot esdevenir d’aquí uns anys si, el que avui dia sembla que pot passar, efectivament passa, en política, tecnologia, societat, finances… Ho fa des d’una perspectiva de ciutadania conscient però no tancada en una posició ideològica monolítica. En transcric una frase que hi deixa anar un personatge que, malgrat que en forma part, declara la guerra al sistema: “Anem a canviar completament aquest món tal i com el coneixem”. Fins a les últimes conseqüències, així tal qual. Em sembla tant surrealista com impedir que els galls i les gallines facin el que van fer els seus pares/mares per a crear-los/les (no se com dir-ho per no ser políticament incorrecte!).
Estic a favor de les grans idees i de treballar per fer possible un món millor. Hi ha molt camí per córrer i tots podem fer moltes coses per contribuir-hi, però cal no perdre la capacitat de reflexió crítica. La setmana passada vaig parlar de la verola, eradicada avui del planeta, que és, com tantes i tantes coses una victòria de la Humanitat, en aquest cas sobre una malaltia natural. Això i tot el que ho ha fet possible jo, sincerament, no vull que canviï. Només alguns aspectes.
