S'han acabat els somriures

"La força de la no-violència és encara més gran que la de la violència, perquè aquesta és l'única cosa que incapacita l'Estat"

Aquest és el crit que es comença a sentir cada vegada amb més freqüència. Demostra una certa frustració amb la lentitud i fins i tot la direcció d'aquest procés, i sobretot amb l'eficàcia de l'Estat de desmantellar el nostre govern a partir del 27 d'octubre. "S'han acabat els somriures" diuen, insinuant flaquesa, ingenuïtat, i fins i tot falta de compromís.
 

Es queixen de la "Revolució dels somriures" com si fos el mateix que "anar amb el lliri a la mà", malgrat assemblar-se només amb el to de pacifisme. El lliri implica oferir bondat i bellesa, tot fiant en la bondat i bellesa del contrincant sense demanar gairebé res a canvi. És confiar cegament i crec que estem tots d'acord que, amb l'Estat, no té gaire èxit. Aquells somriures, en canvi, poden ser una eina potent si es combinen amb reclamacions fermes.
 

Els somriures només són inútils quan van sols. Però combinat amb una demanda clara, justa i ferma, els somriures hi afegeixen força. Una persona rabiosa o violenta té menys força que una persona amb confiança i un somriure. No només això, té moltes més possibilitats d'atraure adeptes—com els anomena l'entranyable jutge Llarena—a la seva causa. I quants més adeptes, més força.
 

A mi em preocupa que, quan la gent diu "que s'han acabat els somriures", és perquè no acaben de creure en l'eficàcia de l'estratègia de la no-violència. I això és un error molt gran. Crec que a tots, ho vulguem o no, ens queda el dubte de si realment es pot guanyar la independència—fer uns canvis fonamentals—sense violència, sobre tot amb aquest estat en contra que tenim. No ens ho acabem de creure. El jutge Llarena tampoc, i per això conclou que sempre teníem pensat que havíem de recórrer a la violència i inclús de manera esperpèntica, ens culpa a nosaltres de la seva creença que només es pot guanyar la independència mitjançant la violència. Però s'equivoca de bat a bat.
 

 

La força de la no-violència és encara més gran que la de la violència, perquè aquesta és l'única cosa que incapacita l'Estat, que el deixa sense resposta, que el fa parar. L'Estat pot atonyinar a la gent alguna vegada, i ho ha fet, però en l'absència d'una reacció violenta de part nostra, la seva força queda escapçada, no només aquí sinó amb altres maquinàries estatals terrorífiques com als Estats Units amb la lluita pels drets civils, a l'Índia amb la lluita per l'alliberament de la Gran Bretanya, a Sèrbia amb Otpor plantant cara a Milòsevic, i a cada lloc on la gent s'hagi aixecat pacíficament per insistir en els seus drets. En cadascun d'aquests casos, va ser la força implacable de les masses pacífiques que van fer caure la força de la violència. Merkel i Tusk i ves a saber qui més van parlar amb Rajoy el dia 1 d'octubre i li van dir que paressin les càrregues. Els diaris del món sencer proclamaven la vergonya d'Espanya.
 

Què ens va fallar, llavors? Ens va faltar la força política darrera els somriures. No podem somriure i llavors anar cap a casa. És imprescindible que exigim també que s'acompleixin els compromisos polítics i que s'exerceixi la democràcia. El 10 d'octubre, havíem de plantar cara al Parlament i exigir la plena Declaració d'Independència, tot i les clavegueres del Parlament plenes de policies. El 30 de gener havíem d'investir el president Puigdemont, que era i és la persona que ha votat la gent en comicis que l'Estat espanyol està obligat a respectar. Una majoria ha votat democràticament i pacífica a favor d'aquest full de ruta. Acomplim-lo no-violentment, i si ens surt, amb un somriure.

 

Comentaris