Carles Puigdemont és un tipus amb sentit de l’humor, però al Parlament no somreia. I potser no ho feia perquè és conscient que la revolució dels somriures ha donat pas a l’estratègia de l’aposta, de la fermesa, de la tensió. “És irreversible”, ha afirmat el president. I això vol dir que serà l’estat qui haurà de triar entre el xoc i la negociació, sense possibilitat de maniobres dilatòries ni tàctiques d’assetjament judicial. El procés s’ha acabat i en el seu lloc ara hi ha un compte enrere, ben visible.
A partir d’aquest moment, doncs, cada bàndol haurà de triar les seves armes. La Generalitat ha decidit portar l’enfrontament a peu d’urna, amb tota la intenció d’armar-se de raó democràtica davant l’opinió pública internacional. I a Madrid hauran de considerar en quin camp i amb quines armes prefereixen enfrontar-se contra el desig majoritari d’una societat que se sent legitimada i capacitada per decidir el seu propi destí. Tot això tenint en compte que la percepció majoritària de les cancelleries europees és que l’estat espanyol hauria de permetre un referèndum per a, després, ocupar-se de guanyar-lo.
De cop, tot ha guanyat claredat. No es parla de procés participatiu ni de consulta, sinó de referèndum. Ningú no es refereix ja a l’estat propi, sinó a la independència. I els somriures no tornaran fins l’endemà.
