Amb els diputats de Ciutadans i PP abandonant el Parlament –una actitud que ja forma part del costumari tabarnès, com el cúter dels llaços– i els seus portaveus exigint el retorn al 155, han passat a millor vida els últims defensors de l’Espanya de les autonomies, del café para todos com a sistema d’organització territorial de l’Estat. Ni ells mateixos es creuen el que diuen defensar. I el PSC, en fi, ni tan sols vota al Parlament.
La paradoxa és que gran part de l’independentisme institucional voldria retornar a l’antigalla autonomista. I no pas per convicció, òbviament, sinó perquè no veuen cap estratègia viable que pugui arribar, amb garanties, al lloc que van prometre als electors que els van fer guanyar. D’aquí que al govern de Quim Torra no se li hagi acudit cap altra cosa que gesticular desesperadament amb la retirada del suport parlamentari al govern de Pedro Sánchez. L’objectiu és modestíssim: Intentar passar tranquils el mes d’octubre, si pot ser. Res més.
Costarà parlar d’estratègia amb gent injustament exiliada i empresonada. Però cal fer-ho. I també és cert que, paradoxalment, tant és veritat que cal eixamplar la base com que cal recuperar la iniciativa. Octubre? Doncs octubre. Però al novembre l’independentisme ha de recuperar la credibilitat política. Perquè, com escrivia Lenin a Què fer?: “Per tal que les persones alienes ens considerin una força política hem de treballar molt i amb tenacitat a fi d’elevar el nostre grau de consciència, la nostra iniciativa i la nostra energia“. Doncs això, la credibilitat depèn de la iniciativa i de l’energia.
