Els mòbils són perillosos. Haurien de portar una etiqueta com la del tabac. El de Comín n’és un exemple: ha deixat en calces/calçotets mitja política catalana i ha ferit de mort l’aventura de Brusel·les. La culpa, però, no és del mòbil, ni de Comín, ni del «Carles» que li enviava missatges d’una cruesa esfereïdora, brutalment sincera. El mòbil només ha estat la finestra oberta a l’escena del crim.
Perquè aquí s’ha escrit un crim. O més d’un, en pocs mesos: diferents crims, en sèrie, amb diferents autors, amb diferents víctimes i estralls catastròfics. Tothom se sent traït, tothom se sent víctima, ningú no està disposat a reconèixer cap culpa, tothom calla alguna cosa i tothom aguanta la respiració, a dos mil·límetres de l’abisme. I tothom té una jugada mestra, una venjança pendent, un objectiu inconfessable.
I així anem, de jornada històrica en jornada històrica, de camí cap a un desastre històric de proporcions apocalíptiques.
Així, hem tingut un referèndum impressionant, amb milions de persones donant la talla i uns quants milers aguantant les garrotades. Hem tingut una república proclamada amb la tristesa infinita d’aquells que hi havien de creure més que ningú. Hem tingut astúcies infinites, esperances il·lusòries, errors de càlcul, mentides piadoses, excessos d’optimisme, incomptables maniobres partidistes i egoïstes. Hem tingut i tenim gent a la presó, a l’exili o a la trituradora de vides. Hem tingut corruptes abraçats a la bandera i gent d’una generositat i un valor a tota prova, hem tingut idealisme a dojo i també partidismes i personalismes exacerbats, d’aquells que diuen una cosa i en fan una altra, molt grandiloqüents per parlar de la pàtria quan en realitat amaguen negocis, interessos, estratègies per apropiar-se de la pàtria. Hem tingut dits assenyalant els traïdors, els tebis, els pragmàtics i també els ingenus, els abrandats, els somiadors.
Hem tingut, en pocs mesos, el pitjor i el millor del país.
I al final tenim el mòbil de Comin i els missatges de «Carles», l’exiliat de Brusel·les, l’home que s’ha redimit dels seus errors, de les seves fugides cap endavant i cap a enlloc, i que ha esdevingut la finíssima línia que separa aquest país de la rendició. Amb tots els seus pros i contres, amb tota la seva humanitat adolorida, amb els seus tacticismes i les seves incoherències, amb les seves sorpreses de funambulista brillant, el «Carles» dels missatges ha acabat essent la més temible amenaça, l’home que provoca tots els malsons possibles al poder madrileny que creu que està a cinc minuts de la victòria definitiva, després de tres segles de fracassos.
I ara, ens permetem sacrificar-lo miserablement a l’altar dels partidismes, de les hegemonies i de totes les misèries.
No seré pas jo qui el faci sant ni qui ignori les moltes culpes que acumula en el seu currículum… Però sense el «Carles» del mòbil de Comin, el que veu a venir el final de l’escapada, més vençut pels seus que pels adversaris, l’únic que queda és repartir-se les despulles de la víctima, acotar el cap, tornar a la Generalitat-Gestoria, passar pel tub del 155 i de la inquisició judicial i tornar a la roda dels hàmsters.
Els missatges del mòbil, que són l’evidència d’un naufragi imminent, ens retornen a un país al qual una vegada més li ha fallat la política. Queden l’entusiasme, el sacrifici, les il·lusions, tot allò sobre el que un dia serà possible tornar-ho a intentar, partint de les dures lliçons apreses i de l’Espanya que aquests mesos s’ha despullat i s’ha mostrat tal qual és.
El crim que s’ha escrit, i que queda a la pantalla d’un mòbil, és aquest. I la víctima? No és només l’home de Brusel·les, ni la resta de damnificats, ni tota la destrossa que ens anirà caient al damunt fins que realment no canviem de pantalla i fem coses diferents per assolir resultats diferents. És la idea d’un país, que haurem de repensar i reinventar amb tota la seva diversitat, perquè no torni a quedar tan tristament retratat a la pantalla d’un mòbil ni al seu tristíssim Parlament.
