“Mas i Duran han triomfat aquesta setmana a Madrid” afirmaven eufòrics alguns estrets col•laboradors del líder de CiU. ‘Triomfar’ significava omplir el “salón plata” (serà una presagi?) de l’hotel Intercontinental amb Florentinos i Rodrigos Ratos i companyia. Com als vells temps. Pactos de estado. Els titulars aplaudint “el sentido de estado del nacionalismo catalán moderado”. Els premis español del año. Tot torna. Des del Majèstic fins al cas Pallerols. Tornen aquells esgrogueïts anys 90. Les esquiades a Baqueira. Les botes a l’artesà de Viella amb Juan Costa, amb el ‘con IVA o sin IVA’ inclòs que explicava Salvador Sostres en un mític article que ja ha desaparegut d’internet amb el mateix misteri que Joan Cogul a Filipines.
Mentre això passava a la villa y corte, al Parlament, aquí, CiU vetava que arribés al Ple de la cambra una resolució de reconeixement a la feina feta per la societat civil en les consultes per la independència del 13 de desembre. La lliçó democràtica de base de major calat que ha viscut Catalunya en els darrers 30 anys només va rebre el suport de qui la va proposar: Esquerra Republicana. Em pregunto què deuen pensar els milers de militants i simpatitzants de Convergència i Unió que van col•laborar en aquella festa de la democràcia que algun dia figurarà als llibres d’història com el començament d’alguna gran cosa.
Trist. Sap greu per tots ells. Per treballadors abnegats perquè Catalunya faci el salt que necessita com l’Alfons López Tena. L’Èric Bertran. L’Àngel Colom. El Víctor Tarradellas. I molts més. Tots ells militants destacats de Convergència.
2003: Pujol, Duran i Mas. 2010: Mas, Duran i Pujol. Mai no han marxat, a Convergència manen els mateixos i estan pel mateix. Pel de sempre.
El cèlebre “ara no toca” de Pujol és ara, al 2010, “amics sobiranistes, s’ha acabat la broma”.
