Ruta belga

"Es poden aturar lleis, actes administratius, nomenaments i decrets. És impossible d'aturar un canvi cultural. Visca Europa"

Fas la visita a Bèlgica (no la de la manifestació sinó una ruta calmada, reflexiva, de treball) i agafes una perspectiva de les coses. Paciència, perspectiva, perseverança. Les coses han sortit molt millor del que es pensen els més pessimistes, i força pitjor del que somniaven els més optimistes. Quan uns i altres deixin de parlar de "vosaltres" i es cansin de buscar culpables de la situació imperfecta actual, i comencin a conjugar el "nosaltres, passarem al següent capítol. Quan visites la gent que tenim a l'exili t'adones que el següent capítol ja s'està escrivint, perquè el fred de les incomoditats i de la llunyania obliguen a espavilar l'ingeni i a anar per feina. Fer un dinar i un cafè en un país civilitzat permet obrir molt els ulls.

 

La paciència serà important. Els peus de plom, els passos més segurs que urgents. La perspectiva temporal també, però també la perspectiva física: a Europa estan veritablement al·lucinant amb Espanya i amb la seva gestió del conflicte català. El món flipa, això és el que veus quan surts de la gàbia mediàtico-ibexista del sistema espanyol. Els últims anys hem experimentat un canvi cultural, un canvi de xip col·lectiu, i Puigdemont és la persona adequada per a fer madurar els passos següents. Els partits, al servei d'això. D'un canvi sòlid, d'un procés que es pot culminar amb èxit. La notícia que estic autoritzat a traslladar des de Brussel·les és aquesta: que es pot fer. I que hi ha una via impecable. De fet, l'exili facilita molt algunes coses que des de Catalunya són del tot impossibles de plantejar.

 

Sense poder entrar en més detalls, sí que dic que Espanya ja ha gastat totes les seves cartes: 155, presó i exili. No és poc. Tenen mala llet. La factura és alta. El que provo de dir des de la perspectiva temporal i geogràfica (i prenent una tassa de xocolata que ens iguala a tots per dalt, i no per baix) és que la factura la podíem pagar. Perdent-hi molt, sí, però segurament a la llarga veurem que es podia pagar. Sobretot perquè l'alternativa tenia una factura més alta, i perquè la història no s'acaba aquí, i perquè el 21D ha demostrat que és un problema crònic. Que no s'arregla amb la recepta del 155, ni de la presó, ni de l'exili. I quan no s'arregla bé, un problema així acaba creixent i fent via per totes les escletxes que apareguin. I no són poques.

 

Pas a pas: cal, primer, que es constitueixi el Parlament i es formi govern. Cal que tothom paeixi els resultats electorals i es posi mans a l'obra. Cal reprendre el fil de legitimitat de les nostres institucions i deixar palès que res no serà igual a partir d'ara. Cal, també, temps. I sentit constructiu. Menys "és que vosaltres" i més "és que nosaltres", i actualitzar les eines polítiques (sobretot els partits, però també la societat civil) que han de fer possible els canvis. Sense política no serà possible i només amb política, tampoc. Quedin-se amb això últim. Portem 150 anys fent estructures d'estat no sempre des de l'administració, no sempre des de Barcelona i no sempre des de l'autonomia. Ho hem fet de mil maneres, i al final ha estat més important fer editorials i discogràfiques i programes de televisió que fer un fràgil sistema d'hisenda pròpia. Tot és important i tot s'ha de fer, sí, però hi ha moltíssimes maneres de fer-ho. El govern autonòmic només n'és una. I és important.

 

 

Espanya ha jugat les seves cartes, i ha fet mal. Nosaltres hem jugat les nostres i n'hem fet molt més, hem fet molt més forat, hem provocat molt més canvi i molt més permanent. Es poden aturar lleis, actes administratius, nomenaments i decrets. És impossible d'aturar un canvi cultural. Visca Europa.

 

Comentaris