Molta gent recordarà que el 9N, a part de votar, la majoria també vam signar un manifest de denúncia contra l’actitud antidemocràtica de l’Estat espanyol intentant prohibir aquell primer gran acte de sobirania del poble català. El que poca gent deu saber és que l’autoria d’aquella idea va sorgir de l’ANC i en vam parlar en una reunió amb els representants d’ICV que la van agafar amb entusiasme i se la van fer seva, com ho van fer posteriorment la resta de partits catalans favorables a realitzar el 9N. I d’això es tractava llavors i d’això es tracta ara, quan sorgeix la proposta del referèndum. No veig a l’ANC entrant en la lluita per la paternitat quan del que es tracta és que la idea arreli i s’escampi. Tampoc ens hauria de preocupar si la Taula de forces polítiques i socials que va entrar en estat latent poc abans de les eleccions municipals es torna a convocar perquè ho demana la CUP o perquè està en el full de ruta de l’ANC aprovat l’abril passat a Manresa. Del que es tracta és que es torni a convocar una reunió entre tots els partits favorables a exercir el dret a decidir i seguin a parlar plegats, com ja fa temps que no fan. Potser d’aquesta reunió en sortirà la necessitat de tornar a convocar aquella Taula o de crear-ne una de nova. Tant és, del que es tracta és que seguin, parlin i acordin constituir una majoria política àmplia que aprofiti les oportunitats que tornem a tenir al davant per accelerar el procés i convocant un referèndum vinculant.
Per altra banda, El RUI de la CUP i el RI de l’ANC tenen diferències substancials i em temo que també objectius diferents. El que importa és que de les converses n’acabi sortint un de sol i que sigui realment assumit per tothom. Ja em corregiran si vaig errat, però en el RUI hi veig la vella estratègia de provocar l’Estat espanyol per treure’n rèdits. Hi sé veure el rèdit polític que en pot treure la CUP posant contra les cordes a molts votants dels Comuns, ara que veuen una missió impossible que l’Estat espanyol pugui acceptar la celebració acordada d’un referèndum. En la lluita partidista per recuperar part dels votants que han passat de la CUP als d’en Comú podem i, si pot ser, per acostar-ne de nous, sí que entenc la jugada cupaire, però té dos punts flacs molt importants: que aquesta estratègia no suma, o no suma prou, perquè enlloc d’acostar-se als Comuns i trobar punts de coincidència -que n’hi ha- intenta dividir-los per la via de la confrontació directa. I el segon, que a base d’anar a la confrontació ràpida i directa amb els aparells de l’Estat espanyol li donem noves armes per seguir instal·lats en la dinàmica de la lluita frontal, per veure qui la té més grossa (la força!). Just l’estratègia que ha escollit de sempre l’Estat espanyol, primer amb els bascos i després amb nosaltres. Començo a estar fart de veure com alguns dels nostres estan ajudant l’adversari una vegada darrera l’altra…i també començo a creure que alguns no sempre ho fan amb les millors de les intencions.
La proposta de l’ANC, que ja es contempla en la seva Declaració fundacional, és més subtil, perquè parla de Referèndum d’independència -sense entrar, de moment, en si haurà de ser unilateral o no- i està plantejada com un pont cap als comuns (i potser cap a altres forces que ara volen introduir el referèndum com alternativa si fracassa la seva reforma constitucional?) amb la voluntat de sumar totes les forces favorables a exercir el dret a decidir, un dret que compta amb el suport de quasi el 80% de la ciutadania catalana.
Quasi tots estem convençuts que si els d’En comú podem ho intenten, es trobaran amb la negativa de més dels dos terços de les Corts espanyoles, però això tampoc ens va malament perquè acabarà de donar-nos la força necessària per convocar el referèndum des de Catalunya i assegurar una participació suficient. Si existissin els miracles, creuria amb la possibilitat d’un acord de l’Estat espanyol per a fer-lo, però com que no hi crec -i menys d’aquestes magnituds- aquesta negativa és la que ens legitima davant la comunitat internacional i davant dels votants d’En comú podem, per convocar-lo nosaltres, tenir la participació suficient i guanyar-lo.
Que quan ho fem serà declarat il·legal i les amenaces i plagues de tot tipus tornaran a caure sobre nosaltres ja ho sabem. Ho van fer pel la Consulta del 9N i ja han ensenyat les seves cartes. Ja no fan por i estem preparats i més que ho estarem quan arribi el moment. Això sí, aquesta vegada hem de preparar-ho molt bé, amb la participació i implicació de tothom des d’un primer moment i haurem d’aguantar el tipus quan toqui. Aquest serà el nou gran acte de sobirania que ens obrirà les portes de la independència, si així ho decidim entre tots. I després, haurem de fer la Declaració d’independència i posar en marxa tot el que s’està preparant amb discreció i astúcia per fer-la efectiva. I ho haurem de fer després perquè fer-ho abans representaria, per a molts votants dels comuns, fer un referèndum amb les cartes marcades. Ni cal ni toca si volem assegurar-nos una participació suficient que avali el resultat davant la comunitat internacional.
Si aquest 11 de setembre som capaços de tornar a omplir els carrers de Barcelona amb l’exigència d’aquest referèndum, tornarem a viure la sensació que units ho podem tot!
