El Rubicó ens espera

"No ens atrevim a creuar el Rubicó, d'acord, gràcies, no passa res. Però llavors deixeu-nos estar amb tot aquest merder de la república impossible"

L'any 49 aC Juli Cèsar va prendre una decisió que seria recordada per sempre més. Les seves conseqüències van ser molt rellevants per a l'estat romà i el fet en sí va esdevenir part del nostre vocabulari. El general es trobava davant del riu Rubicó, que marcava el límit entre la Gàl·lia i Úmbria, l'última frontera abans de Roma. Si creuava el riu amb el seu exèrcit (acció clarament prohibida) esclataria definitivament la guerra civil. Era un punt sense retorn. Un gest que només podia acabar en victòria o derrota. Des d'aleshores, l'expressió "creuar el Rubicó" es refereix a les accions agosarades que no tenen marxa enrere. Decisions valentes que requereixen de persones valentes per executar-les, perquè són de final incert. A Catalunya els polítics encara prenen ratafia asseguts en cadires de campanya, mirant-se el Rubicó amb paciència. És una manera de fer molt contemporània. Molt millennial. Molt de mirar-se les coses i fer veure que fas però sense fer res del tot. Cada cop que sento la cantarella de la república i de la independència i del referèndum pactat m'imagino, automàticament, els nostres líders asseguts a l'altra banda del Rubicó. A la banda tranquil·la. A la riba on l'aigua no mulla. Sense cap intenció de fer la jugada definitiva.

No pretenc pas anar d'abraonat, ara. No vull semblar un valent ni un salvatge. No m'agradaria que, per culpa d'aquest primer paràgraf, algú pensés que me la dono de valent i que demano als polítics que creuin el puto Rubicó com va fer Juli Cèsar amb el seu exèrcit. Res més lluny de la meva intenció. Només demano, des del més pur respecte d'un súbdit, que si no pensen creuar l'última frontera recullin el campament, pleguin les cadires, endrecin les armes (polítiques) i es concentrin en la feina de debò. En la gestió avorrida i essencial del bé comú del país. No sé si m'explico. Que muntar un campament militar (en sentit figurat) és formidable quan realment estàs disposat a jugar-t'ho tot per un objectiu legítim. Però que si el campament el tens instal·lat només per fer-t'hi fotos i perquè la gent pensi que estàs disposat a anar a la guerra (de nou en sentit figurat) més val que pleguis veles i no facis el ridícul. Per mi, l'exhibició més bèstia del desastre que hem estat gestant entre tots va ser aquella cosa de treure la bandera espanyola del palau de la Generalitat i, minuts després, tornar a posar-la. Us juro que se m'ha escapat el riure mentre escrivia això. M'imagino Juli Cèsar tornant a creuar el Rubicó en direcció contrària cinc minuts després d'haver decidit anar a la guerra. Més o menys com allò de la república de cinc segons que va fer el president Puigdemont.

 

No ens atrevim a creuar el Rubicó, d'acord, gràcies, no passa res. Però llavors deixeu-nos estar amb tot aquest merder de la república impossible. Perquè hauriem de concentrar-nos a gestionar la realitat i això passa per estar amb el PSOE a Madrid. Que ho entenc, que a molts us fot de mala llet el PSOE, però a mi em fa patir que el fals campament militar preparat per no creuar mai el Rubicó ens impedeixi aconseguir coses reals. És hora que algú tingui la valentia d'arribar, públicament, a l'última fase del dol. Que digui que la república no existeix i que, de fet, potser no hi ha prou catalans que la vulguin. Enterrar el dolor en el mateix forat on enterrem els tuits de Ciutadans sobre Jordi Cuixart. Només així podrem recobrar l'energia necessària per seguir treballant.

 

Comentaris