Rosell i la temptació revisionista

"Que Sandro Rosell canviï tot allò que creu que ha de capgirar, però que ho faci sense que en traspuï cap ànim de revenja"

Els presidents dels clubs de futbol ho són de veritat quan manen. Per exercir l'assemblearisme i les discussions inacabables ja hi ha els bars de les facultats, els locals subvencionats dels sindicats i les oficines dels administradors de finques que acullen reunions de les comunitats de veïns.

Sandro Rosell ho té clar, això de manar. Acabat d'entregar pel seu antecessor el bastó de comandament, el nou president del Barça s'ha aplicat de seguida a fer notar que les ordres surten ara de la seva boca. Res no es pot censurar a aquest ànim de demostrar ben de pressa i per la via de fets i paraules el canvi de rumb del portaavions blaugrana. Fer de president és, ho dèiem a la primera línia, això.

Rosell serà un bon, mal o regular president del Barça. La pilota i la gestió patrimonial en determinaran el judici quan sigui que arribi l'hora, tal i com ha passat amb els seus antecessors. Ell serà responsable del seu mandat i dels èxits, fracassos o lletanies que l'acompanyin en el desplegament d'un projecte que ara és, també, per devoció o per obligació, el de tots els barcelonistes.

D'allò que no és responsable el nou president, ni per a bé ni per a mal, és del passat. L'afirmació és tan obvia que resultaria sobrera si no fos que molts presidents –inclosos també els d'institucions molt més importants- s'obsedeixen en l'ahir i malgasten temps i energia lluitant inútilment per reescriure la història més recent protagonitzada per d'altres.

L'ombra de Joan Laporta és i serà allargada a can Barça. Faria bé el president actual no eixamplant-la encara més acompanyant tots els seus actes d'un cert tuf a revisionisme. No calia tensar la corda fins trencar-la humiliant Johan Cruyff, ni tampoc era necessari demanar hora a corre-cuita al president extremeny per demostrar que ara sí que tenim un president educat. L'obsessió ha de ser el futur i no pas el passat.

És ben cert que si un té un ventre que tot ho paeix tard o d'hora el cadàver de l'enemic passa per davant del rafal de casa seva. Sandro Rosell va tenir tota la paciència del món per esperar, sense fer més soroll del necessari, que arribés el seu moment per convertir-se en el conducator blaugrana. Esperem, pel bé del Barça, que aquesta sang freda es mantingui i gaudim d'un president disposat a treballar per les temporades que han de venir i no per les que ja s'han jugat. Les obsessions que uneixen el barcelonisme són la Champions, la Lliga i el Madrid, no pas Joan Laporta.

Que Sandro Rosell canviï tot allò que creu que ha de capgirar, però que ho faci sense que en traspuï cap ànim de revenja. Allò que Guardiola ha unit des de la gespa que no ho separi l'animadversió nascuda en una sala de juntes.

 
 

Comentaris