Roja y rota

"Aquest és un cap de setmana intens política i esportivament. La Roja i la Rota. La cara i la creu"

Suposo que a aquestes alçades ningú pensa que la coincidència en el temps entre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i el Mundial de Futbol ha estat un simple atzar. Sembla evident que l'Estat ha sabut jugar amb el tempo polític perquè el futbol --aquesta selecció d'Espanya (La Roja, en diuen) que a partir d'una base futbolística blaugrana i d'un patró tàctic manllevat de Pep Guardiola fa gaudir als afeccionats d'un bon espectacle esportiu-- eclipsés, distragués o rebaixes la tensió i la reivindicació ciutadana i política per l'indignant veredicte del Constitucional sobre l'Estatut votat en referèndum.

I s'ha d'admetre que Espanya ha jugat molt be les seves cartes. Amb temps, molt de temps, ha preparat la ciutadania –a través de filtracions periodístiques—sobre les conseqüències castradores de la resolució. Ha anat preparant l'opinió pública pel pitjor escenari, ha provocat tant malestar i incomprensió que ara quan s'ha fet pública la sentència sembla que no sigui tant greu. Fins i tot hi ha polítics i companys de professió que valoren l'èxit o el fracàs de la retallada a pes, per volum. S'ha salvat el 95% --ho fan per dir alguna cosa-- de l'Estatut. El que no fan --No volen? No en saben?-- és dir que aquest 5% --és més, segur—toca el moll de l'os de la reivindicació catalana: els diners, la llengua, el concepte de nació, la justícia, el Síndic i, sobretot, la capacitat de decidir per un mateix sobre moltes qüestions de la vida quotidiana que res tenen a veure amb el dret a l'autodeterminació, ni amb la independència. De la resolució íntegra coneguda divendres dia 9 de juliol al migdia, es desprèn que allò que a la Transició havia deixat obert el legislador, és a dir, un text constitucional obert a les interpretacions amb l'objectiu que Catalunya acabés sentint-se còmoda a Espanya, ara un tribunal, el Constitucional, erigint-se en tercera cambra legislativa, ha sentenciat que no. De nació només n'hi ha una, Espanya; les regles del joc per regular amb quines condicions Catalunya lliura una part dels seus recursos en concepte de solidaritat a la resta de pobles de l'Estat només poden seguir criteris arbitraris dictats unilateralment per les institucions centrals. Ni podem demanar que els altres, percentualment aportin el mateix que nosaltres, ni que en el rànquing de rics i pobles, després d'haver sigut generosos amb l'Estat, el que ens tornin no ens faci baixar en l'escalafó, no ens faci més pobres. Dit d'una altra manera, si abans del saqueig legal Catalunya ocupava el tercer lloc en el rànquing, un cop saquejada que continuï sent en aquest tercer lloc. L'Estat sempre té prioritat. I, a més, explicita que els catalans no podem apel•lar als Drets Històrics; que això només està reservat a bascos i navarresos. Ells sí que poden. recaptar tots els impostos; sí que poden decidir a que dediquen els seus diners; sí que poden decidir que retornen a l'Estat en concepte de serveis rebuts... Ells si. Nosaltres no.

Tot això seria suficient perquè l'opinió pública catalana, la seva gent, els seus partits posessin el crit al cel. Seria suficient perquè els ciutadans d'aquest país advertissin als amics del PSOE i del PP a aquí, el PSC i el PP català, que amb els diners dels seus fills no s'hi juga i que si no canvien d'actitud els hauran de fer un cordó sanitari. I això no es cosa de catalanets! Les persones d'Andalusia, Extremadura, Galícia, Aragó... que els anys 50 o 60 van haver de venir aquí a treballar i que amb molt d'esforç van poder tirar endavant les seves famílies no crec que els faci gaire gràcia veure com els seus cosins, oncles, o tiets que es van quedar al poble, amb molt menys esforç, preocupació i patiment, sense arriscar tenen el mateix o més, gràcies al l'Estat s'emporta d'aquí. No els deu fer feliços treballar pels altres; per més solidaris que siguin!

Però els hàbils gestors estatals del tempo amb que passen les coses s'han encarregat de fer coincidir la sentència del Constitucional amb el Mundial de futbol. Karl Marx deia que "La religió és l'opi del poble". Durant el franquisme se sabia que el dictador utilitzava el futbol com a opiaci per distreure o adormir el país dels problemes reals. En aquesta ocasió, l'Estat ha fet el mateix. S'ha aprofitat de l'art dels Xavi, Iniesta, Busquets, Puyol, Pedro i Villa amb la pilota per desviar l'atenció, per crear un sentiment proequip de futbol que rebaixa la tensió per la injustícia del TC. Inusualment, als carrers de Catalunya han aparegut moltes banderes espanyoles desprovistes de tota simbologia patriòtica espanyola, però carregades d'il•lusió, perquè uns jugadors que durant tot l'any vesteixen els colors blaugrana i que ara van de vermells aconsegueixin guanyar un mundial fent el mateix joc que exhibeixen quan són al Camp Nou.

La selecció espanyola de futbol --la Roja, que en diuen—, tot un símbol esportiu, té moltes possibilitats de guanyar el Mundial. Si això passa segur que a Catalunya molta gent sortirà als carrers, s'alegrarà i gaudirà dels seus ídols futbolístics, d'uns nois que saben fer be la seva feina, que son elegant i tenen èxit i reconeixment esportiu.

L'altre símbol, l'Estat, aquest edifici que havia d'allotjar els catalans en un indret on ens poguessim sentir còmodes, gràcies als aires involucionistes mesetaris, gràcies als amics socialistes (i els seus magristats progressistes del TC) i gràcies a aquest col•lectiu que s'esforça per caure malament i resultar antipàtics (el PP i els seus magistrats de l'Alt Tribunal) sortirà d'aquest envestida menys sòlid que abans. Trencat, evidentment no. Internament esquerdat, si. I cal que la ciutadania prengui bona nota de l'actuació dels seus representants polítics, d'aquells que han enganyat sistemàticament, dels que han creat les condicions perquè tot això passés, dels que no han fet tot el que s'esperava d'ells, dels que han preferit mirar a un altre lloc i continuar parant la ma...

Aquest és un cap de setmana intens política i esportivament. La Roja i la Rota. La cara i la creu.

 
 

Comentaris