Com més famolencs, més esquerranosos. Com més escurats, més progressistes. Com més desesperats, més roses vermelles. Com més indigents, més punys en alt. Com més buides les butxaques, més veu per cantar La Internacional. Com més pobres, més socialistes.
Zapatero viu convençut que la misèria col•lectiva és el seu passaport a l’eternitat. De paraula, i només de paraula, ha convertit la Moncloa en una retòrica recreació del bosc de Sherwood on té morada el Robin Hood lleonès del segle XXI.
L’adaptació del mite, però, fa figa per tot arreu. Les històries s’han de llegir i entendre abans de recrear-les. El bandit original no hagués aprovat mai una pujada de l’IVA i de la resta d’impostos indirectes perquè són tributs indiscriminats que castiguen per igual rics i pobres, alts i baixos. En canvi, l’arquer castellà ha decidit que entre el dir i el fer hi ha la seva cadira de lloguer. Zapatero s’asseu al costat dels més dèbils, sí, però per escurar-los les butxaques sense que se n’adonin. La llegenda reinventada.
El president s’assembla més en realitat a l’amo d’un mas castellà com el que retratava Miguel Delibes a la novel•la Los Santos Inocentes. Zapatero vol els pobres en fila, bruts, amb els pantalons plens de pedaços i cap esperança. Ben baldada la seva autoestima i netejat qualsevol redós de confiança, tots reben amb entusiasme les dues monedes que els deixa caure en forma d’almoina. L’equació és senzilla però invisible: amb la mà dreta els donem un euro dels molts que primer els hem furtat amb la mà esquerra.
“Que bona persona que és el senyoret!”, exclama la cleca amb fervor religiós després d’arrossegar-se per terra en busca de la xavalla. La política econòmica del govern sembla pensada sota la lògica del com pitjor, millor. Que no s’acabi la crisi, agreugem-la i eixamplem la base social de l’exèrcit d’esquenes disposades a fer mil reverències després de cada ajut i subvenció. No cal fer res per pujar les persianes. Que no es faci de dia. La llum del sol espanta la por i l’eficàcia de les consignes rovellades.
