Va anar pels pèls, encara que tothom s’ha volgut creure que Espanya va votar el 28M diàleg, serenitat, mesura, progrés social… Uns quants vots més o menys (ja que en realitat hi ha un empat que anirem veient els mesos vinents en tota la seva explosiva dimensió) i ara la història seria molt, molt diferent…
Veiem una possible ucronia… Congrés dels Diputats, finals de maig del 2019… La presidenta del Congrés és Inés Arrimadas, que no ha trigat ni cinc minuts a suspendre els presos polítics com a diputats, entre grans aplaudiments de la majoria nacionalista i extremista que ha aconseguit el govern d’Espanya. Aznar, des de la tribuna de convidats, somriu maquiavèl·licament i pica l’ullet als seus tres deixebles: Rivera, Casado i Abascal. Joves lleons disposats a tot, a sang i a foc.
Hi ha una diputada, una tal Meritxell Batet, que no sap que hauria pogut ser presidenta del Congrés. Hi ha un senador filòsof, Manuel Cruz, que no ha imaginat mai que podria presidir el Senat. Iceta, tampoc, ja té prou feina a donar oxigen a Pedro Sánchez, que ha quedat a pocs vots de la victòria. L’enterrament de Rubalcaba ha servit per començar a preparar la segona crucifixió de Sánchez, en mans dels reietons territorials de les taifes del PSOE. Té els mesos comptats, però li han de donar una mica de marge fins a les municipals, autonòmiques i europees. Sánchez està sentenciat.
A la sessió de constitució del Congrés i el Senat hi han assistit els presos polítics. El Suprem ha volgut salvar mínimament les formes, contra el criteri de la Fiscalia. Però quan han començat a pronunciar fórmules creatives de jurament o promesa, s’ha muntat un gran escàndol i han invalidat el seu acatament a la Constitució. Els han emmanillat i els han retornat a la presó, sense manies, ni selfies, ni encaixades de mans, ni missatges encriptats, ni trucades i cartes de Puigdemont… Rivera ha dit que tot plegat era una ofensa intolerable. Casado, futur president, no ha volgut ser menys, i Abascal i els seus han alçat unes banderes espanyoles entre grans aplaudiments.
La mesa del Congrés i la del Senat ho han tingut claríssim: els presos polítics han quedat fora de joc. Les candidatures al Parlament Europeu estan bloquejades fa dies, i ja resoldrà la justícia europea d’aquí a deu o dotze anys. I si Puigdemont té nassos, que vingui a reclamar, que ja l’esperen amb les manilles.
Mentrestant, per descomptat, el judici al Suprem continua sense entrebancs. Marchena i la Fiscalia van salvant una mica les formes, però avancen a tota màquina cap a la rebel·lió i una sentència duríssima, exemplar. La trituradora judicial funciona a ple rendiment, amb la seguretat que dóna un govern del «trifachito» per a quatre o vuit anys, ja que el PSOE torna a estar fora de combat per a una llarga temporada. Hi ha qui torna a parlar d’una gestora… I Felipe González i Guerra tornen a donar lliçons de patriotisme i progressisme, sense enrojolar-se, capacitat humana que van perdre fa dècades.
Per als que ho hagin oblidat, el diumenge 26 de maig hi ha Municipals i Europees. El «trifachito» les encara amb moral de victòria, Borrell va com una moto, a molts governs europeus ja els va bé una Espanya amb un govern patètic i sense influència… Les urnes els somriuen.
Sí, a Catalunya encara queden alguns focus de resistència, però a base d’embargaments, imputacions i altres fórmules de repressió, aniran rendint-se: ni ibuprofèn ni desinflamacions, unes quantes hòsties ben donades són el tractament més eficaç. Mínim, cinquanta anys.
I el futur president del govern espanyol, «Riveaznarabascasado», ja ha posat a l’ordre del dia del primer consell de ministres l’aplicació permanent i indefinida del 155, el tancament de TV3, el control de les escoles adoctrinadores i dels Mossos… fins a nova ordre.
Mentrestant, Felipe VI ja prepara un bonic discurs per inaugurar la nova etapa de normalització, un discurs que farà vestit de militar i que serà televisat i aplaudit per les multituds a totes les places de l’Espanya espanyola… Els bisbes, que no li van fallar mai a Franco, tampoc no li fallaran a la pàtria: escarniran, fraternalment, l’arquebisbe catalanista de Tarragona i beneiran una nova croada nacionalcatòlica, perquè ells sempre hi surten guanyant… i si cal, santificaran el Valle de los Caídos.
Aquesta ucronia és el que volien alguns? Sí, exactament això. Creien de veritat que amb aquest escenari apocalíptic milloraria alguna cosa? No, però per a ells sí, perquè podrien seguir en la mateixa dinàmica fantasiosa i tramposa que no porta enlloc. Cal començar a pensar que hi ha un nou escenari, que no és ideal, però que entre rendir-se incondicionalment o continuar amb aquesta trista comèdia hi ha una oportunitat… fent les coses d’una nova manera, que encara ningú no sap què pot ser. En qualsevol cas, serà millor que escollir el camí sense sortida, el que segur que no porta a la independència. És més, ni tan sols porta a l’autonomia tutelada d’abans, que ja pertany per sempre al passat.
