N’hi ha que pensen que una major afectació i gravetat a l’hora de conduir-se per la vida li confereix un halo de solvència i credibilitat i hi ha els que consideren que sense sentit de l’humor és impossible avançar en cap projecte que valgui la pena. Si haguéssim de dictaminar què es dóna més en la nostra societat, si l’afectació o el sentit de l’humor, podríem arribar a dir, a pesar nostre, que és l’expressió seriosa i una mica trista la que s’imposa a l’agradable contagi d’un somriure. El 1913, l’arquitecte austríac Adolf Loos va publicar un article amb el títol Ornament i Delicte en el qual llançava la següent sentència: “l’evolució de la cultura és proporcional a la desaparició de l’ornament en els objectes utilitaris”. Nosaltres, recollint l’esperit del plantejament de Loos, observem que vivim un temps on l’evolució de la societat és proporcional a la desaparició del riure en l’esdevenir de la quotidianitat. S’ha imposat que acceptem com a normal escoltar els riures enllaunats dels programes que veiem a la sala d’estar asseguts davant del televisor, somriure a l’ordinador i als mòbils després de veure, sentir o llegir un missatge enginyós. No obstant això, veiem sospitosos a aquells que en públic, passejant pel carrer o en un sopar en un concorregut restaurant, riguin amb entusiasme. El riure és considerat un ornament cada vegada més estrany, fins i tot indesxifrable, si no es realitza en llocs condicionats per a això, davant de les pantalles o en espais on se’ns convoca per a riure, com els teatres o les festes. Facin una simple prova: comptin quantes persones veuen riure durant el dia i observaran que majoritàriament són somriures apagats, educats, submisos, aduladors, fingits o taciturns.
En molt poc temps m’han explicat dues històries que ajuden a entendre que el riure, sigui o no contagiós, està sent assetjat, vigilat i perseguit per una moral que el considera gairebé una alteració neurològica i no com un inequívoc signe d’intel·ligència.
Història 1. Tres persones, situem-nos al mes de juliol del 2018, surten somrient d’un conegut restaurant de Barcelona. L’ànim és alegre i riuen sense parar atenció a un cotxe de policia que els està observant atentament. Al cap d’una estona, una de les tres persones s’acomiada i va a buscar la seva moto mentre les altres dues pugen al seu cotxe. Poc després d’iniciar el trajecte cap al centre de Barcelona, ??el cotxe de policia els obliga a parar per fer el control de la seva taxa d’alcoholèmia. En resultar negatiu, tornen a obligar el conductor a repetir la prova de control. Cap de les persones havia ingerit una sola gota d’alcohol durant el dinar. En preguntar als policies quin és el motiu pel qual els han parat, els confessen que els havia semblat que havien pogut prendre excés d’alcohol en veure’ls sortir tan alegres.
Història 2. Una parella es troba prenent un refresc en una terrassa i parlant animosament sobre la vida. Estan rient amb complicitat mentre un home que contempla l’escena des de la taula contigua comenta al seu interlocutor: I aquests, què s’hauran fumat? La noia, sorpresa en escoltar el comentari sobre ells, adverteix a l’home que resulta trist que es pugui pensar que dues persones que ho estan passant bé xerrant i rient es percebin com alterades, fumades. L’home, en adonar-se de la situació, exclama: És cert, és trist que ja no sembli normal que dues persones riguin obertament xerrant en la terrassa d’un cafè gaudint del sol i, no obstant això, no ens sorprengui veure a dues persones juntes en una taula, sense parlar, cadascuna amb el seu mòbil mirant la pantalla o contestant missatges.
Què fa que s’hagi convertit en sospitós el somriure, la riallada o morir-se de riure? Quin estrany virus circula en la nostra societat perquè s’associï la riallada o el famós somriure contagiós al fet que només es pugui produir per la ingesta d’alcohol o d’alguna droga? La resposta cal buscar-la en el nostre ànim, en nosaltres, en l’abús que estem fent de la serietat que immobilitza i censura tot allò que no aconsegueix comprendre. Confonem serietat amb rigor. De forma silenciosa, el riure, que tan bé provoca en el nostre esperit i que ara és percebut gairebé com un estat d’alienació momentani, és censurat perquè incomoda a la resta. Una societat que empra atributs per qualificar el riure dels altres com riure histèric, riure histriònic, riure absurd, riure malvat, riure inconscient, riure primmirat, riure sorollós, riure molest, riure buit, riure agressiu, riure fals, riure nerviós o riure impostat és una societat que utilitza per a la comunicació un llenguatge cada vegada més críptic, amb normes de serietat que s’ha autoimposat. Riure’s amb algú és que algú es riu de l’altre; riure d’una ensopegada graciosa és una falta de respecte; riure’s per res, ja que ens ha agafat desprevingut el riure “tonto” és que seguim en la edad del pavo; riure de la religió, dels animals, de la monarquia, de les institucions, del que sigui, és no creure en res. Vivim un moment en què qui no riu amb els personatges de la televisió o amb els youtubers graciosos no és divertit, mentre al mateix temps que riure habitualment al carrer ja és una sorpresa, una cosa insòlita. Fins i tot els acudits han de ser políticament correctes i els somriures silenciosos i discrets. Lamentablement, la desaparició del riure com a acte de llibertat, la deformació d’aquest fil d’humor que hauria d’estar sempre tibat, no són més que el resultat del nou món que ens ha tocat viure, on el que realment interessa és combatre tot allò que no es comprèn.
