Ritmes republicans

"Un nou escenari?"

I de sobte tots som republicans… La setmana passada els republicans guanyen les eleccions a Catalunya, i aquesta setmana el rei el jubila i sembla que tot el procés català entra en una nova fase, en un nou escenari, almenys amb un nou personatge i amb una nova redistribució de forces entorn de les perspectives de futur.

Hi ha, alhora, un cert republicanisme patètic. Ser republicà el dia en què el rei es jubila no és gaire de valents; ser republicà el dia en què tothom fa paròdia del caçador d'elefants és una cosa poc seriosa. Ja sabem que tothom fa llenya de l'arbre caigut, però hi ha un republicanisme d'última hora, una festa antimonàrquica sobrevinguda que és bastant cridanera -i "cutre". Fa una setmana ningú semblava republicà; sovint sembla que sí que som súbdits…: no hi ha res més servil que fer dependre el nostre republicanisme de la jubilació del monarca.

¿És el monarca qui marca els ritmes republicans del país? El nou espasme informatiu que es presenti d'aquí a uns dies escombrarà tota aquesta histèria; ells ho saben, saben que les tempestes no superen el got d'aigua quan es generen en aquesta societat de la distracció permanent.

El rei d'Espanya ha sigut en les últimes dècades un mal menor. Els conservadors l'han mantingut de gust, i els progressistes com una relíquia que havien de suportar a canvi de quatre prestacions i cadiretes. Eren republicans de cor, que són monàrquics viscerals, com Rubalcaba. Rajoy ens parla de "política petita", potser pensant en el destí del nan de Joc de Trons.

I els vells socialistes nostrats: una cosa que no s'acaba d'entendre, i que accelera la deriva del socialisme espanyol cap a la seva inanitat. Federalistes de pega; republicans de plàstic de la pitjor qualitat; socialistes que naveguen amb iot entre pagues triples; vegetarians partidaris de la carn de vedella.

Des de Catalunya, el catalanisme ha estat monàrquic en bona mesura (CiU) perquè formava part de l'anar fent, de la demanda obligada d'estabilitat que permetia tant la consolidació de l'autogovern com l'ampliació gradual de l'horitzó autonòmic. Però això estava condemnat a pansir-se, com el peix al cove, i com el cafè per a tothom, genèticament contrari a la visió borbònica del poder territorial. Ara CiU s'absté -amb més valentia de la que sembla-, i entrem en una nova dinàmica…

La possible Catalunya independent no té perquè estar al marge de la Corona Espanyola -a l'estil britànic-: si per a tenir una Catalunya independent s'ha de sofrir una monarquia buida de contingut i merament institucional no hi haurà d'haver cap problema. Tanmateix, aquest escenari és poc probable; dins l'estat espanyol només podem manejar hipòtesis de tot o res (d'aquí la pèrdua total de les colònies que ve patint Espanya, des de fa segles…). Manca la finor necessària per a coordinar un nou sistema d'equilibris, siguin aquests de caire federal o de reforma monàrquica amb ampliació d'horitzons catalans. L'aire està enrarit, per això els grans partits aprofitaran el relleu monàrquic per afermar la vella Espanya ortopèdica, abans que la nova Espanya se'ls revolti o se'ls desmunti encara més, ara que estan advertits després del recompte europeu. De moment, aquesta és l'estratègia -"aquí no passa res, senyora"-; i, com sempre, de l'embranzida catalana en depèn gairebé tot.

I aquesta embranzida no crec que hagi de passar ara per incloure el debat monarquia o no en el paquet "Catalunya independent o no". El plet català té els seus ritmes i perills, i mesclar-lo amb les dèries republicanes pot ser una molt mala estratègia. El debat republicà em sembla que lliga amb el reformisme espanyol, un reformisme que podria permetre, en el millor dels casos, una consulta sobre la nostra relativa independència, però en cap cas una sobirania plena per a nosaltres.

El republicanisme d'aquests últims dies no ha deixat de ser una altra explosió d'espanyolisme inflat i oblidadís de les nostres aspiracions nacionals. Se'ls veu encaterinats en donar el vot a l'electorat sobre si monarquia o república -res, ebullicions d'una tarda…-, però a Catalunya la continuen mirant per sobre l'espatlla, com una tribu de gent rara que demana coses contraproduents.

¿Temps de canvis? No ho crec. Si hi són, són tan lents que de moment són imperceptibles. El PP morirà idèntic a si mateix, talment com el PSOE, per molt que l'empeltin de nova sang andalusa. El papà i la mamà de l'invent ara recelen de la majoria d'edat de la ciutadania. Els mateixos han criat, per curtesa de mires, els fantasmes que se'ls estan empassant.

L'abdicació ha estat a gust del consumidor de diaris: si vostè és republicà, el rei abdica a favor dels seus deliris, si és monàrquic, a favor de la corona, si és independentista, el rei el jubila perquè la senyoreta Catalunya pugui fer el seu camí… El vell deliri voluntarista: fem coincidir els fets amb els nostres projectes; projectem sobre els fets les nostres il·lusions, siguin verdes, roges, negres o estelades…

D'aquí que, més enllà d'aquests anàlisis esbiaixats, no crec que es mogui res de manera seriosa… Una cara més jove a les monedes, això és tot, una reina una mica més eròtica: una farsa renovada i sense taques a la pell. Fins i tot els socialistes espanyols temen el republicanisme de les masses, perquè no sabrien adaptar-s'hi i anirien també cap a la jubilació daurada… Una vergonya.

Com és previsible, ara, amb aquest nou rei que parla català, les coses pretendran posar-se més suaus. La tardor encesa dels catalans s'acosta, amb un altre 11 de setembre -estiu independentista-, després del qual es múscul del país només farà que tibar-se cap a les urnes. Arribaran els pactes, les ofertes, les parauletes suaus i enraonadament monàrquiques i moderadament federals, encara que per sota tot continuarà tan tibat i violent com sempre -la mala maror, l'acidesa-: arribarà el regateig espanyol a punt per a comprar-nos el "volem votar".

 
 

Comentaris