Rita Barberá / Richard Wagner

"Barberá sempre va tenir un peu als casals fallers i un altre en el catolicisme colorista i popular que hi ha entorn de la Geperudeta. La resta de polítics del PP valencià no han fet res més que imitar-la"

Un diari espanyol i francament socialista explicava l'altre dia que, segons el -ehem- emprenedor Álvaro Pérez, més conegut com El Bigotes, l'alcaldessa de València, Rita Barberá, va rebre regals caríssims de la trama Gürtel, en forma de bosses Louis Vuitton. L'esmentada senyora està enfurismada, i amb raó: la filtració és impresentable, i el judici paral•lel queda assegurat. Aquí no tenim cap intenció de crucificar ningú a partir d'un simple rumor, però sí que ens ve de gust detenir-nos una mica en aquest personatge i, pel mateix preu, dedicar-li un disc. Rita Barberá no és una política del PP qualsevol. Molt abans d'Aznar, quan el PSOE encara era hegemònic a la majoria de grans ciutats d'Espanya, la senyora Rita Barberá Nolla (València, 1948) va obtenir l'alcaldia "de la ciutat del Túria", per dir-ho com ho fan els comentaristes esportius. Era l'any 1991, en plena efervescència de la Barcelona preolímpica i la Sevilla pre-Expo, quan semblava que més enllà del PSOE no hi havia vida. La dona va revalidar la gesta en diverses ocasions, fins arribar l'any 2007 a un aclaparador 57,45% dels vots (llavors li disputava l'alcaldia a la fashion Carmen Alborch, dit sigui de passada).

El primer a contemplar la possibilitat d'aquesta jugada, curiosament, va ser Jordi Pujol. L'expresident de la Generalitat sempre ha repetit que el valencianisme polític progressista no ha arribat mai a la majoria d'edat perquè va ser incapaç d'entendre i d'assumir com a propis dos fenomens substancials: les falles i la Geperudeta, coneguda també com Mare de Déu dels Desemparats. Als hereus de Joan Fuster totes aquestes coses els hi semblaven més o menys horribles, tot i que alguns, pragmàticament, van anar canviant d'opinió a mesura que passaven els anys (van fer tard, però). Rita Barberá, en canvi, sempre va tenir un peu als casals fallers i un altre en el catolicisme colorista i popular que hi ha entorn de la Geperudeta. La resta de polítics del PP valencià no han fet res més que imitar-la, però afegint un tercer peu en el món de la rajola i la depredació urbanística que, literalment, ha esborrat la costa valenciana del mapa per transformar-la en un allargat suburbi estacional de Madrid. És d'aquesta tercera pota, personificada en Eduardo Zaplana, d'on pengen ara vestits de seda, bosses de 4000 euros i altres cosetes que, inexorablement, aniran sortint.

Amb el permís de Montserrat Caballé, Rita Barberá recorda físicament a la gran Bianca Castafiore, un dels més entranyables personatges de les aventures de Tintin. No costa gaire d'imaginar-se l'alcaldessa de València inflant la pitrera i entonant una ària. No seria una ària qualsevol, però. Hi ha en aquesta dona un toc tràgic i altisonant que la fa més propera a Wagner que no pas a Rossini. Un la visualitza a la vora de Francisco Camps mentre, de fons, sona el preludi de l'acte primer de Tristany i Isolda. El destí, que de vegades pren formes estranyes, com ara el rostre arcaic d'El Bigotes, els ha unit per sempre més. Que soni Wagner, doncs, i que la Geperudeta els empari.

 
 

Comentaris