Riscos innecessaris

"Tres robatoris violents i destructius en vint-i-quatre hores. Tinguis idees més o menys progressistes, t'has de sentir escandalitzat, com a mínim."

Divendres passat, caminant per l'Hospitalet, vaig veure destrossat l'aparador d'una botiga de telefonia. Havien arrencat la reixa metàl·lica (no em pregunteu com) i trencat el vidre a cops. La botiga, per dins, semblava força regirada i les cintes dels Mossos d'Esquadra lligaven de mala manera els trossos de reixa rebentats a la força. Ridícules cintes policials col·locades, bàsicament, perquè la gent tingui la falsa sensació que l'autoritat està controlant la situació. No hi ha res més desolador que veure un aparador trencat sense cintes policials. L'evidència de delictes i l'absència d'indicatius policials crea la tràgica sensació que els dolents fan el que volen sense que ningú no els pugui aturar. Exactament el que passava a la urbanització Can Massuet, a Dosrius, on la manca d'atenció policial ha generat un tsunami de robatoris a cases. 

 

Aquell mateix dia, potser una hora després, vaig topar-me amb una escena idèntica a Barcelona. Al barri d'Hostafrancs. Una segona botiga de telefonia violentada. El vidre esmicolat a cops i l'interior de l'establiment regirat de forma maldestra. Quin poc sentit estètic tenen els lladres. Quina poca cura. Recordo, quan van entrar-me al pis de l'Hospitalet, que el més sorprenent i impactant de tot plegat va ser la bogeria destructiva que havia dirigit l'actuació d'aquells vàndals. La forma desesperada i innecessàriament desendreçada d'actuar. La mateixa sensació que tenia veient les botigues de cap per avall.

 

 

Vint-i-quatre hores després, la mateixa imatge em sorprenia a la Diagonal de Barcelona. En aquest cas, una joieria amb dos dels vidres rebentats. Tres robatoris violents i destructius en vint-i-quatre hores. Un robatori en cada un dels barris que vaig trepitjar entre divendres i dissabte. Tinguis idees més o menys progressistes, t'has de sentir escandalitzat, com a mínim. Alarmat, fins i tot. Preocupat. No tan sols pels robatoris en sí sinó per la inèrcia social que indiquen. Una mena de comunitat ciutadana on els vidres es trenquen sense cap por per robar el que hi ha a l'altra banda. M'esgarrifa pensar que visc en un país on, si no hi ha barrots d'acer, algú trencarà el vidre per robar. I em preocupa molt més la certesa que, encara que enxampin aquesta gent, sortiran al carrer automàticament a l'espera d'un judici al que, possiblement, no hi vagin. Tot això malgrat que tenim un cos policial espectacular format per persones que, moltes vegades, es juguen la vida per atrapar a lladres que mai trepitgen una garjola.

 

Més enllà de llocs comuns, frases fetes i pors endèmiques, se'm presenta un dubte pels gestors públics: Què fem? Tan simple i lògic com això. Què fem? Què fareu? Quin és el pla? Senyor Torra, senyor Buch, senyora Colau... Què fem? Eh? Els propietaris de les botigues, els que fan patrulles ciutadanes jugant-se la pell, els policies que són ferits al carrer, els pares de família que compren alarmes amb aquella mescla de por i fe... Crec que tots mereixen una resposta. Què fem? Perquè si s'amaguen i no contesten, Torra, Buch, Colau... etc, no s'espantin quan, de cop, rebin vots partits feixistes i reaccionaris amb promeses impossibles. Perquè la gent sempre busca respostes. Sempre. I quan els que han de protegir-nos ens ignoren, la gent, esgotada, caurà en males mans perquè, a falta de promeses realistes, tendim a comprar les promeses boges.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?