Ningú dubta que les eleccions del 21-D (les menys democràtiques, les més manipulades i les més oprimides de la recent història democràtica de Catalunya i Espanya) van dibuixar un país amb dues sensibilitats ben diferenciades: un bloc clarament independentista (47.5%) i un bloc no independentista (43,5%). És a dir, en les pitjors condicions possibles, amb una campanya indigne i ofensiva de molts mitjans de comunicació contra els sentiments d’una part majoritària dels catalans, amb els líders de les principals forces sobiranistes a l’exili (el president Carles Puigdemont) o a la presó (el vicepresident Oriol Junqueras), amb una Generalitat intervinguda/ocupada i amb un esforç sobrehumà per aniquilar l’alè del país (amb un 155 amb aspiracions de Decret de Nova Planta)… solament van aconseguir que el bloc del NO s’enfilés fins el 43,5% dels vots.
Per tant, electoralment no hi ha cap dubte que la victòria de SÍ no admet discussió. I en qualsevol país amb vocació totalment democràtica i, sobretot, en qualsevol societat no acomplexada s’hauria reconegut que aquí hi ha un problema; que Espanya té un problema amb Catalunya i que no es pot resoldre com a l’època de Felip V. I això, Felip VI ho hauria de saber.
Amb tot, el risc per a Catalunya no és el 155 (el nou Decret de Nova Planta) o la unitat dels partits espanyol (PP, Ciudadanos, PSOE i Podemos) contra els desitjos d’una majoria de catalans expressada l’1-O en referèndum i el 21-D a les eleccions. El risc per a aquest país és que el bloc guanyador s’enquisti en una cantarella que s’acabi fent pesada. El risc és no avançar amb intel·ligència cap a una estratègia que serveixi per consolidar un sentiment que qualli i que serveixi per estar convençuts que l’esforç que s’ha fet ha valgut la pena.
Amb urgència i sense gaires romanços Puigdemont i Junqueras, és a dir, Junts per Catalunya i ERC, han de vestir un projecte realista, ambiciós, realitzable a curt termini i pràctic. Què vull dir? Que el més urgent és buscar la manera legal perquè Puigdemont i Junqueras no perdin l’acte de diputat. S’han de trobar les eines imaginativa però no estrafolàries que permeti al president i vicepresident de la Generalitat mantenir l’acte de diputats que van guanyar a les urnes en les pitjors condicions possibles. La segona urgència és formar un nou govern que reculli les sensibilitats de les dues formacions majoritàries i que permeti a la CUP una abstenció digna. La tercera prioritat és recuperar totes les eines de l’autogovern usurpades indignament per l’hereu de Felip V, restituir-les totes i cosir els estrips que durant aquests mesos s’ha fet. I la darrera és continuar aixecant un projecte sobiranista que en un futur immediat es pugui tornar a posar a disposició dels electors per captar el seu suport que haurà de ser superior al 51%.
Aquest país ha estat sempre pràctic. Durant els darrers anys, i amb una nova generació política al govern i una base social desacomplexada, a més de pràctic aquest país ha demostrat que és valent. A aquests dos elements cal afegir-li ara una gran dosi d’intel·ligència.
Pràctics per recuperar el poder de les institucions catalanes, el poder per treballar pels catalans i pel seu benestar, el poder per reconstruir tot allò que la Nova Planta ha malmès, poder per evitar les manipulacions i les tergiversacions sobre la realitat econòmica i social d’un país que tècnicament està ocupat des del punt de vista institucional.
Desacomplexats per no tenir por a res i per no posar-se barreres ni físiques, ni mentals. Desacomplexats per mirar lluny (si és que el país encara vol mirar lluny) o per mirar més a prop si és que els catalans així ho volguessin.
I per últim, intel·ligència. Aquesta intel·ligència que permet posar els peons on toca, moure els fils que correspon a cada moment i jugar al joc que sigui més productiu per als interessos futursde la nació. Intel·ligència per no entrar en les provocacions d’aquells que somnien en una Ínsula Baratària en forma de Tabàrnia sinó per recuperar d’aquesta Tabàrnia aquells a qui han seduït amb els arguments de la por. Intel·ligència per saber portar al projecte polític que la majoria de catalans volen a aquells que se senten (legítimament i orgullosament) allunyats de la idea independentista, seduir-los, comptar amb ells i, sobretot, fer-los partícips de les bondats de la iniciativa.
Ara, poder no és el moment de l’èpica sinó de la intel·ligència. De prioritzar allò que és urgent del que és important. No és hora de jugar al tot o res, sinó de jugar a recuperar el que hi ha per acabar tenint-ho tot.
