El risc de decidir

"Si el marc mental que s’imposa és el del mal menor, qui tindrà la paella pel mànec serà Sánchez i qui estarà atrapada serà ERC"

Probablement, l’última cosa que podien imaginar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez quan van pactar la dissolució del Parlament de Catalunya, el cessament del govern Puigdemont i la convocatòria immediata d’eleccions autonòmiques (21D) és que, dos anys després, l’un hauria estat expulsat de la política i l’altre encapçalaria el primer govern de la historia d’Espanya que depèn, en cada votació, d’un pres polític català empresonat per sedició. Tampoc no és probable que imaginessin que el president català que estaven cessant, dos anys després seria eurodiputat i es podria moure lliurement per l’espai Schengen malgrat les bateries d’euroordres contra ell. És un fet que l’operació 155, pensada no només per a la suspensió de l’autogovern sinó sobretot per a la liquidació política de l’independentisme, ha fracassat. Dos anys després de tot allò l’independentisme, malgrat les seves febleses i contradiccions internes, governa Catalunya, té la clau del govern d’Espanya i està aconseguint convertir el cas català en un cas europeu. L’estat espanyol compta amb el monopoli de la violència i amb tot l’aparell coercitiu al seu servei, però l’independentisme ha conservat una cosa molt valuosa: el vot de la gent. Sense això, hauria estat arrasat.

Les claus, però, hi són per fer-les servir. El govern del PSOE no controla el Suprem ni la Junta Electoral Central ni l’Audiència Nacional, però sí que es controla a si mateix, i pot fer moltes coses. El furor repressiu de l’aparell judicial, a més, l’obliga a ser especialment proactiu: amb un bombardeig judicial continu sobre les institucions catalanes, difícilment ERC aguantarà l’acord durant molt de temps si no comencen a passar coses significatives que el justifiquin. La demoscòpia diu que la gran majoria de la base social de l’independentisme ha entès l’acord d’investidura, però que l’hagi entès no vol dir que s’hi senti còmode. El partit de Junqueras juga la partida sobre un filferro molt prim, i un PSOE immobilista o simplement mandrós seria letal per a la seves aspiracions: segons com vagin les coses, una part significativa de l’electorat d’ERC no tindria cap problema amb votar JxCat a les eleccions catalanes, especialment si el cap de cartell és Puigdemont, i al carrer Calàbria en són conscients. Els ho diuen les enquestes i ja es va demostrar a les eleccions europees.

 

En qualsevol cas, per exercir amb eficàcia el seu paper decisiu, els republicans han de fugir del marc mental del mal menor, perquè un govern PSOE-Podemos sempre serà un mal menor comparat amb el trifachito, i en aquesta lògica sempre hi haurà un motiu per mantenir Sánchez i Iglesias en el poder encara que incompleixin els compromisos. Si el marc mental que s’imposa és el del mal menor, qui tindrà la paella pel mànec serà Sánchez i qui estarà atrapada serà ERC, perquè mai no és un bon moment per trencar i donar a la dreta extrema i l’extrema dreta una nova oportunitat. O la Moncloa veu en els interlocutors d’ERC la determinació de fer saltar el govern si cal, sense tremolor de cames, o la partida l’haurà guanyat el PSOE. Les urnes han donat a ERC el privilegi de decidir. Però també el risc.

 

Comentaris