Ridículs i transparents

"Correm el risc de convertir-nos en transparents, en una comunitat autònoma més"

El president Tarradellas deia: es pot fer qualsevol cosa menys el ridícul. I en el context global d'avui en dia caldria afegir-hi: cap país pot esdevenir transparent. Doncs bé, Catalunya és a punt de fer el ple en totes dues consideracions. La tirallonga de misèries acumulats els últims temps ens han situat en el perillós llindar del ridícul públic i en l'ostracisme d'indiferència generalitzada. Fa pocs dies comentava amb amics de Madrid el cas Millet. En tenien mínimes referències i quan els hi vaig començar a explicar em vaig adonar d'immediat que els importava un rave. Només la vinculació amb alguns noms populars de la burgesia catalana va despertar-los una espurna d'atenció que ràpidament es transformar en –cosas de catalanes-. Si els hi proposava parlar de la futura sentència sobre l'Estatut, la reacció encara era pitjor. Fatiga, avorriment, cansament, -que pesados sois- si hi ha confiança, cara de pòquer si s'han de mantenir les formes. Una última constatació.

En la negociació dels pressupostos de l'any vinent el paper de Catalunya s'acosta al d'estrassa. Mentre Euskadi ha aconseguit a través dels vots del PNB, que és a l'oposició, el blindatge del concert econòmic, malgrat representar un greuge comparatiu per les comunitats veïnes, la representació nacional va rebre un cop de porta al nassos quan va obrir la boca per demanar el traspàs dels aeroports catalans. I el més humiliant es que la cessió d'aquestes competències era una promesa del govern espanyol.

Segurament és arriscat treure conseqüències immediates d'exemples tan diversos. Però la impressió evident és que Catalunya ha perdut pes en el context espanyol i que les aportacions del seny català han reculat posicions en la borsa dels valors hispans. Queden molt lluny aquells anys quan Jordi Pujol a través dels vots de la decisiva minoria catalana feia i desfeia als governs minoritaris de González i d'Aznar. Potser algú pensarà que ja era hora que deixessin de ficar-nos el dit a l'ull i que sense l'acomplexada mirada veïnal podrem fer el nostre camí amb mes facilitat. Però la realitat és que en política no existeixen els llims i quan no s' avança, es recula. Catalunya que va ser alhora admirada i temuda pel poder econòmic i polític espanyol, ara s'ha enrocat en un cul de sac. Apassionats en llepar-nos les ferides a l'orgull, correm el risc de convertir-nos en transparents, en una comunitat autònoma més i fer realitat el somni del nacionalisme espanyol explicitat en la LOAPA d'infausta memòria. Aleshores ens va salvar una enèrgica reacció en defensa de la dignitat i una sentència del Tribunal Constitucional. Ara ens pot condemnar el passotisme i la inanició nacional i irònicament, un cop de gràcia del mateix tribunal.

 
 

Comentaris