En el prestatge més prominent del meu despatx del ministeri hi tinc una fotografia de Pau Casals feta pel fotògraf Yosuf Karsh, el famós fill adoptiu d’Ottawa. Quan els meus visitants em pregunten qui és el personatge de la fotografia, em dedico a fer proselitisme catalanista i, alguna vegada – mentre se’m fa un nus a la gola – els he fet mostra de les emocionants paraules del geni català davant l’auditori de les Nacions Unides. Efectivament, tal com afirmà l’any 1971 el il·lustre fill de El Vendrell, el parlamentarisme català va néixer abans i tot que el parlamentarisme anglès.
Malauradament, mentre el Parlament de Catalunya només pot debatre els limitats afers corresponents a una comunitat autònoma sota domini espanyol, la Cambra dels Comuns britànica roman l’epicentre del parlamentarisme democràtic modern. Precisament, aquest diumenge, mentre la televisió canadenca retransmetia en diferit els sublims debats entre el Primer Minstre Gordon Brown i el cap de l’oposició David Cameron, no vaig poder evitar recordar l’estat d’indigència intel·lectual que es respira a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella cada cop que hi ha de prendre la paraula l’actual President de la Generalitat. A més, fou hilarant sentir com Gordon Brown es dedicà a justificar el lamentable estat de l’economia britànica gràcies a la comparació que féu amb l’encara més precària economia espanyola.
La terrible desgràcia que suposà la invasió espanyola de 1714 no només significà la interrupció del nostre parlamentarisme sinó que, anys més tard i en absència de dictadura, comportà la presència continuada de parlamentaris catalans a les Corts estrangeres de Madrid. Com una maledicció de caire màgic, els sis-cents quilòmetres que separen Catalunya de Madrid són suficients per transformar destacats catalanistes en compromesos estadistes – espanyols, és clar. Sembla que la paraula clau per formalitzar aquest encanteri és “governabilitat”. Cambó, Companys, Roca, Puigcercós, Duran i Lleida i, més recentment, Ridao han caigut de forma ineluctable en aquest parany. Mentre guanyen premis d’oratòria o bé d’atractiu sexual, els parlamentaris catalans a Madrid es converteixen en part de l’engranatge estatal espanyol.
Coneixem prou bé la dinàmica dels parlamentaris catalans a Madrid; de forma – suposadament – èpica, es negocien uns pressupostos que, amb tot l’esforç del món, arriben a ser prou satisfactoris com per garantir el suport català al govern espanyol de torn. Les quatre engrunes que aconsegueixen els nostres valents parlamentaris – com els 20 milions d’Euros aconseguits per ERC en la recent negociació del Senat – són presentades com compensacions extraordinàries pel suport català. La veritat però, és que 20 milions d’euros corresponen a una mil•lèsima part (1/1000) de l’espoli fiscal que pateix la nostra nació cada any. Per acabar-ho d’adobar, mentre aquesta misèria permet a la caverna espanyolista l’acusar-nos de fenicis, la despesa efectiva de l’Estat a Catalunya mai no s’acosta al 100% dels fons pressupostats. És la cançó de l’enfadós.
És hora de parlar clar: la presència catalanista a Madrid no serveix per a res. Entenguin que no parlo dels diputats socialistes i populars provinents de Catalunya ja que ells mai no han exercit de catalanistes. Així doncs, la realitat és tossuda i el catalanisme polític sempre acaba fent el ridícul quan es demostra que l’espanyolisme ens ha tornat a prendre el pèl. L’haver mantingut l’estabilitat política quan hi havia soroll de sabres o l’haver garantit l’entrada de l’Estat espanyol a la zona Euro ens és recompensat amb el menyspreu més absolut.
Ha arribat el moment del divorci. La publicació de la propera sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatutet ha de servir per exemplificar la separació efectiva entre l’Estat espanyol i Catalunya i la mesura immediata hauria de ser la retirada de la representació parlamentària catalanista de les Corts espanyoles. Al capdavall, els nostres diputats i senadors no hi han de fer res en un parlament aliè.
