Reunió de pastors, ovella morta

"Mario Draghi parla com Rajoy d'una recuperació que ja s'albira i ho fa contra les proves i comprovacions que no assenyalen cap llumeta al final del túnel"

Durant aquest dies de vacances d'estiu s'han celebrat algunes reunions relacionades amb la crisi econòmica que han permès de valorar la situació amb una mica més de perspectiva. Primer va ser la trobada de premis Nobel d'economia a una mena de Davos que els alemanys organitzen a Baviera. D'aquella selecta reunió n'ha transcendit que els guardonats assistents van criticar amb duresa (especialment Stiglitz) la política d'austeritat de la cancellera Merkel. I, realment, la realitat és massa complexa com per a reduir-la a dos possibles remeis que es puguin utilitzar per separat i aïlladament. Cal, per tant, una política d'estímul que faci possible la recuperació de la demanda global perduda durant la crisi. I potser també tinguin una part de raó els qui prediquen una austeritat que pugui restaurar la sostenibilitat fiscal. Les interconnexions són, doncs, evidents i expliquen els efectes adversos que es van fer palesos a partir de la fallida del banc Lehman Bros de la qual era president a Espanya i Portugal, el ministre i candidat a president de l'Eurogrup, Luis de Guindos. Gran part del problema va ser que es va confiar excessivament en el consum i no es va recolzar suficientment la inversió i les exportacions que, això si, necessiten un retorn a la confiança i als incentius. Perquè, ara mateix, l'endeutament de les famílies i el públic també, reclamen, com a pas previ a la reactivació, una reforma fiscal ben fonamentada. A més a més, de manera molt gradual, s'haurien de limitar els creixements de les prestacions de la Seguretat Social i del sistema sanitari que són viables en la progressió aritmètica de creixement de cost, però no necessàriament en la progressió geomètrica que s'observa en alguns casos. A part, és clar, de refinançar hipoteques. Coses, totes elles que ajudarien més que els estímuls monetaris, a l'hora de crear llocs de treball i que són molt preferibles al vigent debat alternatiu de l'estímul "versus" l'austeritat, és a dir, una cosa tan inútil com la feina d'arrenglerar les cadires "tombones" de la coberta del Titànic just abans del naufragi.

A l'agost hem tingut, però, una altra assemblea ben significativa. M'estic referint al conclave auspiciat per la reserva Federal dels EUA a Jackson Hole (Wyoming) i que congrega els principals bancs centrals del món. Abans, una convenció d'aquestes característiques servia per a mantenir el tipus d'interès a zero o bé modificar-lo. Però, actualment, ja no es creu que es pugui resumir a una sola fórmula una noció de política mecanicista. Milton Friedman va ser un dels primers a reconèixer que els models no es poden aplicar al peu de la lletra. I, mentrestant, va avançant la innovació financera i com més sofisticats són els mètodes, més difícil, resulta per als poders públics marcar la línia que separa el diner del crèdit. De fet, el temps que triga el President del BCE, Marro Draghi, a traduir els seus discursos de "faré tot el que calgui" en decisions concretes de política monetària, posa de relleu el seu temor que els estímuls, si s'apliquessin, podrien donar la imatge de que les reformes ja no són tan urgents com s'havia dit. I, així, ens anem encaminant cap a un horitzó de deflació.

Entre ells, els governadors dels bancs centrals es comporten com a membres d'una mateixa tribu, però degut a la crisi financera, ara estan agafant camins divergents. La presidenta de la FED dels EUA, Janet Yellen, va dir que el creixement econòmic seria causa d'una puja dels tipus d'interès, Americans i britànics ja han injectat facilitats quantitatives, però a la zona euro fa dos anys que no fan allò que prediquen que seria necessari tot i que hi ha un risc innegable de gran fallida o, fins i tot, de col·lapse de l'euro. I, evidentment, com més es trigui a començar més gran haurà de ser l'aportació que finalment resulta necessària. A part que Draghi es troba amb una situació en que la pressió de l'austeritat sobre els països perifèrics no s'ha vist compensada per uns dèficits a Alemanya. També els bancs centrals dels països emergents s'han vist forçats a apujar els tipus d'interès encara que no hagin experimentat cap mena de creixement. S'hi ha vist forçats per unes mesures cròniques i anticícliques. Tanmateix, Mario Draghi parla com Rajoy d'una recuperació que ja s'albira i ho fa contra les proves i comprovacions que no assenyalen cap llumeta al final del túnel. Al clausurar les reunions de Jackson Hole, ja va començar a fer un viratge cap a l'afirmació que serà suficient per a una reactivació sostenible. I sap que no s'hi valdrà de donar les culpes als esdeveniments d'Ucraïna i de Síria – Irak, perquè el problema ja fa anys que s'arrossega i que no s'ha pogut esquivar la recessió amb repicó, es a dir, "double dip". Per tant, la gent seriosa ha guardat silenci en publicar-se les dades del segon trimestre. I és que saben que les tres economies més grans de la zona euro hi consten com a zones en recessió. De manera que la fràgil recuperació ja s'ha presentat com a una continuïtat de l'estancament diguem-ne com el de la dècada perduda del Japó. Les prioritats han de ser, doncs, la reparació del sistema financer que via rescats pagats pels contribuents, s'han convertit una sagnia. En resum, sense una represa del creixement i, segons Richard Portes, professor de la London Business School, si no sortíssim de l'estancament, el fracàs podria destruir el BCE, la Comissió Europea i, en definitiva, tot el projecte de la Unió Europea.

En realitat, l'objectiu és la prosperitat i la creació de llocs de treball que es pot aconseguir per la via del creixement econòmic, però això més la reducció de les desigualtats, el funcionament de l'ascensor social, la preservació de la classe mitjana que ara estem destruint i l'estabilitat es poden intentar amb un creixement raonable. Però a nivell internacional, ni el creixement ni la globalització poden garantir l'eliminació del terrorisme i els conflictes d'origen semblant al de l'islamisme jihadista. En definitiva, el capitalisme global no serveix d'antídot per als conflictes polítics. Però també és cert que és l'únic instrument que, de moment, tenim.

Ja que hem parlat de reunions ben recents, potser podem esmentar-ne també una del 2012, en la qual els líders europeus van crear la unió bancaria. W. Münchau va pronosticar llavors que uniria més estretament els països del nucli central, però seria un element de separació "erga omnes". De totes maneres, el pas era significatiu, perquè sotmetia 6.000 bancs europeus al mecanisme únic de supervisió. Per aquí es comença, però la unió bancaria total necessita més ingredients que trigarem anys a veure. En tot cas, la unió bancaria destrueix dues il·lusions que van acompanyar la creació de l'euro. La primera que una unió monetària minimalista seria viable. A l'hora de la veritat, però, la pertinença a la UE no és el mateix que formar part de la zona euro. Tant és així que quan ara es parla de Cameron meditant un Britexit, és a dir, una sortida de la comunitat, en el fons, estem parlant de la lliure esterlina. I aquí rau l'euroescepticisme britànic. Així, doncs, ara fa 55 anys, vàrem crear la Comunitat Europea, però actualment ja parlem d'una altra cosa. De fet, quan el mecanisme de superació bancària no era operatiu, va esclatar el problema del rescat de la banca espanyola. I, per tant, el govern de Madrid, de moment, seguirà sent responsable del deute d'Espanya i també del deute que hi hagi a Espanya. En fi, la unió Bancaria hauria de garantir la unió monetària, però primer de tot cal que pugui sobreviure.

 
 

Comentaris