Quan Winston Churchill, en plena guerra mundial i mentre les V-2 dels nazis bombardejaven Londres, demanava als seus compatriotes “sacrifici, sang, suor i llàgrimes”, estava legitimat per fer-ho. Des de la corona i les classes dirigents fins als polítics de torn hi havia , els mínims d’exemplaritat exigibles per a exhortar la senzilla bona gent a esforçar-se encara més a fi de superar les adversitats. En canvi, aquí no es guarden les formes i no solament no es fa el més mínim gest d’austeritat, sino que, a més a més, s’aprofiten de l’excusa i el pretext de la crisi per a reblar l’últim clau en el taüt de l’estat del benestar. I així s’imposen per “diktat” totes les mesures contràries a les normes que els respectius parlaments havien aprovat, com a únic i legítim poder legislatiu, a favor de les classes populars i treballadores i als petits empresaris que creen riquesa i llocs de treball en un mercat de lliure competència.
Pel que fa a la gestualitat, sembla que ningú no es vulgui recordar de com es va escandalitzar l’opinió pública nordamericana quan un grup de financers citats a comparèixer al Senat per a retre comptes de les serves culpes en la crisi de les “subprime” es van desplaçar, des del camp de golf on estaven reunits, al Capitoli de Washington, D.C., en els seus jets privats. No era realment el capteniment adequat per a uns personatges que aparentment havien de presentar-se compungits a demanar clemència per les funestes conseqüències de la seva avarícia insadollable. Òbviament si un particular titular d’una empresa sense accionistes, usuaris o consumidors captius, tarifes de serveis públics aprovades pel govern o subvencions i rescats pagats pel contribuent, vol tenir la inelegància insolidària d’exhibir la seva riquesa excessiva o obscena, a mi em sembla molt bé que faci el que vulgui. Però que també ho facin els que acumulen beneficis, sous astronòmics i bonus estratosfèrics a costa de les concessions, exclusives, tarifes abusives, peatges i favors governamentals que els eximeixen de qualsevol risc i que predeterminen la quantitat que guanyaran cada any, em sembla insultant. Es més, crec que caldria fer públics els vols transoceànics de jets privats que porten de passatgers descendents en primer grau d’uns executius que responen al perfil del “manca finezza”.
En segon lloc, resulta com a mínim xocant que, amb tota frivolitat, una colla de senyors rics tutegin en tò paternalista el president del govern central i li diguin com un propietari li diu a un masover allò que ha de fer i en quines dates. I pitjor encara que el titular del poder executiu accepti el xantatge i de manera irreflexiva “a bote pronto” es comprometi, saltant-se els sindicats, les patronals de pimes, les autonomies (que tenen la competència exclusiva) i el Parlament, a implantar la llibertat salvatge d’horaris comercials que li va demanar el president d’uns grans magatzems. Ja se sap que, com diu el proverbi, “reunió de pastors, ovella morta”, però el que no té presentació ni resulta acceptable és que sempre els toqui rebre als mateixos. I una de les víctimes propiciatòries és sempre el petit comerç tradicional, familiar i de proximitat que no té prou diners per a ser persuasiu de cara a les forces polítiques i a les administracions que són sempre tan sensibles als poders fàctics dotats de grans recursos econòmics que obren les portes a unes grans influencies mediàtiques i polítiques. Cal tenir present que, en plena dictadura franquista, els horaris del comerç els dictava un trist governador civil i que, ara, en règim d’un autogovern que ja ha quedat totalment invadit i vulnerat per l’administració central, resulta que les lleis de comerç del Parlament de Catalunya no són vàlides si les impugna Madrid. Per cert, quan Madrid presenta un recurs, el centralista i jacobí Tribunal Constitucional suspèn la norma catalana i, en canvi, quan és la Generalitat la que reclama contra una invasió la norma madrilenya segueix en vigor i el litigi pot durar tants anys com els que es van haver de menester per a la castració química de l’Estatut de Catalunya. En resum, que, al capdavall, això ha quedat en un estat que no és de les autonomies, sino de les “autonosuyas”.
Queda, doncs, clar que no veurem els poderosos renunciant a cap privilegi ni fent cap mostra de solidaritat amb la bona gent que no pot arribar a final de mes i que, ans al contrari, es seguiran repercutint les operacions d’estrènyer el cinturó exclusivament contra les classes mitjanes i els sectors més febles de la societat. M’he centrat, en aquesta ocasió, en el l’holocaust que des de fa molts anys s’està perpetrant contra el petit comerç. I és que no és únicament Zapatero el qui s’inclina a favor d’un model de societat sense comerç de proximitat. També aquí, a casa nostra, hi ha mitjans de comunicació, sempre tan dòcils en relació als grans anunciants, que saluden com un èxit del petit comerç la inauguració del centre comercial Les Arenes. Quina poca memòria tenen els qui ara fa 7 anys van ser testimonis del compromís de les autoritats de garantir que a la plaça de toros només s’hi farà un centre lúdic de lleure i d’espectacles, però de cap manera un centre comercial que pogués fer mal als comerciants de la Carretera de Sants i a la fluïdesa del trànsit a la zona del recinte firal de la Plaça Espanya. Però, ja ho veuen que poc dura l’alegria a la casa del pobre. Just quan l’empresa promotora del projecte va entrar en una ruïnosa situació financera, les autoritats locals es van saltar els criteris del Pla d’Equipaments Comercials i els juraments formulats solemnement i van autoritzar un centre comercial a fi de salvar les butxaques d’uns capitalistes que s’havien equivocat i que en economia de mercat havien de pagar-ne les conseqüències. De fet, la història sempre es repeteix i també la perniciosa ENDESA va obtenir un lucre del 10.000% amb la requalificació dels terrenys de Finestrelles per a fer-hi uns grans magatzems. Sempre, és clar, contra el pobre botiguer i mitjançant uns despatxos d’influències que si els seguéssim la pista, sabríem allò que va dir el presentador d’un polític en un míting : i ara compareix el company X, un home sortit del poble i decidit a no tornar-hi a entrar.
- CA
